4) “Lo riu és vida”, per Josep Sánchez Cervello

Lo passat dissabte 18 d’agost es va celebrar la tertúlia titulada “Lo riu és vida (però ací som de secà)”, a càrrec de Josep Sánchez Cervelló (això d’“ací som de secà” va ser un afegitó ludicofestiu nostre, sense relació amb lo ponent).

Josep Sánchez Cervelló, durant la seua visita a Alcampell

Josep Sánchez Cervelló és catedràtic d’història a la Universitat Rovira i Virgili, expert en la guerra civil, en la batalla de l’Ebre, en el carlisme, en la història de Portugal, i en molts altres temes interessants sobre els que ha publicat nombroses obres. Té una àmplia obra publicada, entre la que destaquem els següents llibres:

La navegació fluvial i la industrialització a Flix 1840-1936 (1994)

La revolución portuguesa y su influencia en la transición española (1995)

L’Associacionisme sociopolític a Móra d’Ebre 1875-1936 (1996).

La descolonización y el Tercer Mundo (1997)

La Segunda República en el exilio (2011)

A més, ha coordinat diverses obres col·lectives sobre la II República i el franquisme, com poden ser:

El franquisme a la província de Tarragona (1996).

Conflicte i violència a l’Ebre. De Napoleó a Franco (2001)

¿Por qué hemos sido derrotados? Las divergencias republicanas y otras cuestiones (2006)

Actas del Congreso Internacional sobre la Batalla del Ebro (2011) (obra coordinada conjuntament amb Sebastián J. Agudo Blanco).

De totes maneres, a l’hora de convidar-lo a participar al cicle de tertúlies li vam demanar que vingués en qualitat de president de l’Associació “Amics de l’Ebre”, una de les entitats que conformen l’anomenada “Plataforma en Defensa de l’Ebre”, que ha aglutinat amb molta eficàcia els esforços i anhels de les gents de les terres de l’Ebre (comarques de la Terra Alta, la Ribera d’Ebre, el Baix Ebre i el Montsià).

Amb esto motiu, aquell dissabte a dos quarts d’onze de la nit, una vuitantena de persones es van aplegar al solar que ocupava l’antic cuartel de la guàrdia civil, ara transformat en un flamenc parc urbà dedicat al molí fariner de Falaguer. La nit era gairebé tan càlida com la de la tertúlia anterior, si bé la sensació tèrmica era més suportable perquè el parc del quarter està situat a tocar del defora, en un tossalet per on sempre hi passa l’aire.

Inici de la tertúlia

Josep Sánchez Cervelló va iniciar el seu discurs dient que ell va nàixer a Flix, un lloc que, com tots els altres de la ribera de l’Ebre, sempre ha viscut de i per al riu. Lo riu els proporciona aigua, menjar i, històricament, ha estat la principal via de comunicació (fins la construcció del ferrocarril). Precisament, fa més de cent anys (el 1898) a Flix ja s’hi va instal·lar una gran indústria química (alemanya) perquè hi havia tres coses: aigua (del riu), carbó (que portaven pel riu des de Mequinensa) i tren (que permetia transportar les mercaderies cap a Reus, Tarragona o Barcelona). Vaja, que lo riu sempre ha estat un factor de desenvolupament important per als llocs de les terres de l’Ebre, tant pels més agraris com pels més industrials (com Flix, Ascó, Móra, etc.),

Expectació continguda en una nit de bona temperatura (lo debat encara la faria pujar una mica més)

Però lo riu també ha estat important des del punt de vista emocional i simbòlic. Sánchez Cervelló va explicar que l’aigua sempre ha sigut un factor de civilització en totes les societats. Per això, per exemple, bona part de les religions del món han utilitzat l’aigua com a símbol de purificació i com a part dels rituals de reconeixement de les persones com a membres de la societat, d’ací el bateig de Crist al riu Jordà, o les immersions dels hindús al Ganges, o les ablucions dels musulmans, etc. L’aigua és una força simbòlica poderosa, i més per a la gent que hi viu a la vora, com als lloguets de l’Ebre.

Lo riu està incrustat a dins del cervell de les gents d’aquelles contrades, forma part de la seua socialització, de la seua forma de viure i d’entendre el món. Segons ell, els cicles anuals d’estiatge i d’avingudes de tardor i hivern formen part de l’experiència vital dels habitants. Un riu que a vegades passa silenciós, aparentment immòbil, mentre que altres vegades fa un soroll que esgarrifa d’una hora lluny (i llavors tothom mira de pujar una mica vores amunt). Un riu que, com el ponent recorda, demana cada any la seua terrible quota de sang, en forma de víctimes ofegades o arrastrades pel corrent. Unes víctimes que, malgrat el dolor que comporten, els habitants de l’Ebre ja han après a descomptar sense immutar-se gaire, ja saben que en certa manera és el preu a pagar per conviure amb una bèstia salvatge com és un gran riu. Lo riu és un element identitari.

Lo Molí de Falaguer també emprava aigua, que tard o d’hora anava a parar a l’Ebre, de camí cap al mar.

Per això, quan a mitjans dels anys 90 del segle passat les gents de les Terres de l’Ebre van sentir a dir que es volia fer un transvasament del riu, ja es van començar a posar nervioses. A més, es dóna la circumstància que les terres de l’Ebre han format part d’una certa perifèria dins la Catalunya contemporània, motiu pel qual les decisions que els han afectat sempre s’han pres lluny del territori. Amb estos precedents, la població es va mobilitzar i va reaccionar d’una manera que ningú no s’esperava: es va crear un moviment social de grans dimensions que va aconseguir articular una enorme protesta i influir en les decisions que els polítics van acabar prenent. Tot un exemple del poder de la gent quan s’organitza de debò per una causa que considera justa.

Durant els anys 80, després de molts conflictes, ja es va fer un ‘mini-transvasament’ de l’Ebre cap a Tarragona, amb pretensions de portar-lo tard o d’hora cap a l’àrea de Barcelona. Aquell mini-transvasament va permetre alimentar les indústries petroquímiques de Tarragona (on, per cert, com comenta el ponent, hi va anar a parar molta de la gent que treballava a Flix, que ja tenien experiència en les feines de la química) i, sobretot, va permetre fer el parc temàtic de Port-Aventura. Sánchez Cervelló explica que, després d’aquella experiència, la gent de les terres de l’Ebre va veure que a ells els prenien l’aigua i els que es desenvolupaven i augmentaven de població eren altres (en esto cas los de Tarragona i Salou, almenys la cosa no va anar massa lluny). Allà on va l’aigua, també hi va la gent” va ser la lliçó apresa en aquells moments.

Per això, quan a finals dels 90 es va obrir el meló de fer un macro-transvasament de l’Ebre cap a València, Múrcia i Almeria per un costat, i cap a Barcelona per l’altre, la gent s’ho va prendre molt malament. Ràpidament es van organitzar reunions en molts pobles de la comarca, per a coordinar un moviment de protesta, format principalment per entitats i associacions locals de tot tipus, però amb un enorme suport de la població, que participava massivament als actes i manifestacions, i així feia visible el conflicte. Va ser el naixement i consolidació de la Plataforma en Defensa de l’Ebre.

Com a moviment de protesta, va ser ràpidament titllat d’insolidari pels polítics i mitjans de comunicació partidaris del transvasament. Com podia ser que no es volgués portar l’aigua dels que en tenen de sobres als que en necessiten? Les televisions, ràdios i premsa afí al poder polític del moment (finals dels 90 i primera meitat del 2000) van crear el fals tòpic de l’oposició entre la suposada Espanya humida i l’Espanya seca, com a imatge dels principals problemes del país. I així van estigmatitzar els que es resistien a fer el transvasament.

En la calor de la nit, de tant parlar del riu la gent ja s’imaginava a l’Ebre

Però la Plataforma en Defensa de l’Ebre es va sabre defensar bé. Va comptar des del principi amb el suport de tot tipus d’experts del món universitari (no només català, sinó espanyol i internacional), que els proveïen d’anàlisis realistes i d’arguments basats en feits científics. Per això, van podre demostrar, amb dades a la mà, que les suposades necessitats d’aigua de la costa llevantina no eren per a aigua de boca ni per l’agricultura, sinó per inflar encara més l’enorme bombolla immobiliària de tota la costa des de Castelló a Almeria, bàsicament per a construir-hi urbanitzacions i camps de golf. Un model econòmic que, com tothom ha pogut veure després, enriquia a uns pocs i empobria a molts, al temps que deteriorava irreversiblement el paisatge i el medi ambient de mitja península (per no parlar de les dinàmiques de corrupció que va introduir en el món dels ajuntaments i de les promotores immobiliàries, de les que ningú no sap quan mos en lliurarem).

Sánchez Cervelló explica que un altre tòpic desmentit gràcies a les aportacions científiques, i que tots els polítics i noticiaris afins deien sense parar, és el de que “l’aigua que arriba al mar es perd”. Esto va ser un dels arguments més usats pels partidaris del transvasament, però ràpidament centenars de biòlegs marins van eixir a protestar, tot explicant que la dinàmica dels ecosistemes aquàtics necessita que l’aigua dels rius arribe als mars, ja que és precisament això el que garanteix la suficient biodiversitat per a aconseguir que hi haja peixos al mar. A més, si l’aigua del riu no arriba al mar, la falca salina entra riu amunt i torna salats tots els pous del subsòl en molts quilòmetres terra endins, amb totes les pèrdues que això implica. I no fa falta tindre gaire esma per a entendre que qualsevol mar al que no li arribés aigua dels rius s’aniria secant sense remei.

Josep Sánchez Cervelló explica que l’oposició al transvasament va aconseguir unir gent de totes les tendències polítiques, ideològiques i socials, totes unides per la defensa del territori. Això va contribuir a recuperar una identitat col·lectiva ebrenca que en dècades anteriors s’havia diluït molt. Durant moltes dècades, la crisi de les comarques de l’Ebre no va tindre altra resposta que un individualisme estèril basat en que cadascú s’espavilés com pogués, cosa que es va reflectir en una emigració permanent cap a les àrees de Tarragona i de Barcelona. Per primera vegada en molt temps, arran les lluites per l’Ebre la gent es va plantar i va creure en un projecte de futur col·lectivament. Això va fer pujar l’autoestima de la gent.

Manifestació en defensa de l’Ebre. (Font: http://epreader.elperiodico.com)

Sánchez Cervelló explica com, a les nombroses manifestacions que la Plataforma de Defensa de l’Ebre va promoure, s’hi aplegaven gent sense cap afiliació coneguda (la majoria), amb carlins (que per allà baix abunden molt), amb comunistes, socialistes i altres istes d’esquerres (que per allà tenen una certa visibilitat per l’activitat sindical a les indústries vinculades al riu), amb simpatitzants del PP (que per l’àrea de Tortosa tenen un dels principals feus a Catalunya), amb seguidors de CiU (normalment la força de govern de bona part dels municipis de l’àrea), republicans, etc. Sánchez Cervelló explica que, quan se’n va començar a parlar, la preocupació de que “mos prendran lo riu” era el que més expressava la gent. Perquè tothom veia que el riu Ebre portava molt poca aigua la major part de l’any, i si n’havien de prendre més de mil hectòmetres per a portar-los fins a Almeria i cap a Barcelona, lo riu quedaria sec des del punt de connexió del transvasament fins a la desembocadura. Cosa que allà tothom veia que era una bestiesa.

La vehemència del seu relat va fer que estigués a punt de botar de la cadira.

Sánchez Cervelló recorda que en una de les manifestacions son sogre, que mai havia anat a manifestar-se, mentre caminaven enmig d’una gran multitud des de Móra la Nova a Móra d’Ebre, li anava dient que era un dels dies més emocionants que havia viscut. Es veu que als humans no ens calen gaires coses per a viure en esto planeta, però pareix que una de les coses essencials és el sentir-nos formar part d’algun projecte col·lectiu.

La mobilització va durar gairebé quatre anys, un període on es van elaborar manifestos, es van fer actes reivindicatius, actes festius, mobilitzacions multitudinàries, etc., un temps durant el qual es van portar milers de persones a Madrid, a Saragossa, a Barcelona, a Brussel·les i a moltes altres ciutats.

Segons Josep Sánchez Cervelló, els partits polítics per una vegada van anar a remolc de les mobilitzacions populars. Sobretot els partits grans. Mentre que el PP n’era el partit promotor i CiU no s’hi va oposar, el PSC-PSOE va fer una oposició relativament ambigua (perquè uns anys abans el propi PSOE havia plantejat un transvasament de l’Ebre encara més gran). El ponent recorda que unes imatges que va captar una televisió mostrava el ministre d’agricultura de l’època dient que el transvasament es faria ‘per collons’, i segons ell això va encendre encara més els ànims de tots els habitants de les terres de l’Ebre, que davant la paràlisi dels ajuntaments i consells comarcals (governats majoritàriament pels partits grans), van prendre la iniciativa i van eixir al carrer. Tot i això, a poc a poc els partits no van tindre altre remei que sumar-se al carro de la defensa de l’Ebre, primer a nivell local, i després a nivell nacional.

Davant les rèpliques del públic, lo ponent estava ben alerta…

Algú del públic va advertir al ponent que el PSOE sí que s’havia significat clarament amb la defensa de l’Ebre, ja que va ser el primer govern de Zapatero el que va derogar la llei del transvasament. El ponent va reconèixer que això era veritat, tot i que va dir no tindre clar si ho va fer per convicció pròpia o, d’acord amb els seus arguments, per la pressió de la gent al carrer. La persona del públic li va rebatre que això en el fons és igual, ja que el que importa és que es va derogar el transvasament. A partir d’ací les argumentacions d’ambdues parts es van tornar a repetir fins que van tornar a arribar all mateix punt, i haguessen pogut continuar amb el bucle de pregunta-resposta-insinuació durant tota la nit, però una altra persona del públic va fer una altra pregunta i va canviar de tema.

Finalment, lo debat va durar més que la intervenció inicial del ponent (d’això es tracta!).

La pregunta que va fer l’altra persona del públic era si van trobar algun suport entre la gent de València o de Múrcia, dels llocs suposadament beneficiaris del transvasament. Sánchez Cervelló respon que sí, que a tot arreu hi van trobar gent conscienciada del sense sentit d’aquell projecte. A Múrcia i al País Valencià hi va haver nuclis d’opositors molt valents, que es van tindre que enfrontar a l’estigmatització política i mediàtica, d’unes institucions i uns mitjans de comunicació en mans dels promotors del transvasament. Tot i l’intent del sistema polític i mediàtic de convertir el tema en una lluita entre territoris, hi va haver gent que no es va deixar arrossegar per la tendència dominant, tot i que això els va obligar a fer un important esforç per a defensar les seues posicions en les comunitats de llevant.

Algú del públic comenta que la zona d’Alcampell ja fa moltes dècades que està esperant que es faigue un canal, lo canal de la Llitera Alta, que desviarà una sèrie d’hectòmetres cúbics cap als regs del terme d’Alcampell, entre d’altres. Com que serà una aigua que ja no arribarà al riu, voldrà això dir que mos haurem de renyir amb la gent de l’Ebre? Sánchez Cervelló respon que evidentment no, perquè utilitzar l’aigua per a regar o per a beure és una cosa més justa que no pas utilitzar-la per a construir urbanitzacions, ja que beneficia molta més gent, és una riquesa pel futur i no genera problemes territorials ni ambientals. Tot i això, el ponent dubta que arribem a regar, ja que els costos que tindrà l’aigua no ho faran rendible (almenys amb l’actual tendència de preus agraris). Posa l’exemple d’un regadiu que han feit fa poc al terme de Flix, on bombegen l’aigua des del riu, i on de més de cent regants afectats només estan regant deu o dotze. Els altres no reguen perquè troben que l’aigua és massa cara o no s’ho poden permetre. Considera que és un debat complex, ja que no es pot renunciar a l’aigua així com així, però cal una planificació més seriosa que  tingue en compte els paràmetres socials i ambientals, a més dels econòmics.

Sánchez Cervelló observa que, malauradament, la major part d’obres públiques en infraestructures a Espanya es fan primordialment pel negoci que suposen per a les empreses constructores (que per alguna cosa són les principals empreses del país), mentre que els possibles beneficis econòmics o socials sempre queden en un segon pla (i moltes vegades ni tan sols s’obtenen beneficis per a la població). Només cal veure la gran quantitat d’autovies, canals, aeroports, etc., que hi ha repartides per tot el territori i que gairebé no són utilitzats.

Les discussions entre el públic i el ponent continuaven després de la xerrada, però no va córrer la sang al riu.

En el fons, la Plataforma en Defensa de l’Ebre es va mobilitzar per a evitar un negoci absurd que només beneficiava les grans constructores (que farien totes les obres del transvasament) i unes poques promotores immobiliàries (que farien les urbanitzacions de la costa) vinculades a un poder polític poc transparent.

A tres quarts de dotze de la nit vam donar per acabada la xerrada. La nit continuava sent calorosa però al tossalet del cuartel hi vam estar la mar de bé. Los porrons de cervesa amb gaseosa ja s’havien acabat. Gairebé la meitat del públic se’n va anar cap a la festa d’Albelda, on mos van arribar veus de que havien continuat debatent sobre estos temes. D’això es tracta, de fer bullir l’olla.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s