1) “Lo rader dia que vaig caminar per les boires”, per Joan Riba

La primera tertúlia de l’estiu 2012 (any IV de la crisi) ha comptat amb un protagonista excepcional: el jove alpinista tamarità Joan Riba Miranda.

Joan Riba preparat per a fer la xerrada al bar de la piscina

La cita era lo divendres 27 de juliol a la piscina, a dos quarts d’onze de la nit. Però aquell dia, a partir de les sis de la tardi va vindre una tronada tremenda que va descarregar un bon xàfec d’aigua i una pedregada incipient (ací encara mos va agafar de canto, on va caure de debò va ser entre Alfarràs i Balaguer, i sobretot cap a l’àrea d’Alpicat), que es va repetir amb una altra tronada cap a les vuit de la tardi, i que es va mantindre de manera intermitent fins a ben entrada la maitinada.

En estes condicions, a les 22:30h vam anar cap a la piscina amb la incògnita de si finalment es podria celebrar la xerrada. Bufava un aire de tronada arrebatós i amb alguna gotellada intermitent, però a l’hora indicada al cobert de la piscina s’hi va congregar una vintena de persones valentes i disposades a escoltar les peripècies de l’alpinista Joan Riba.

Aspecte de la vila a una hora de començar la tertúlia

Arrecerats a la vora de la barra del bar de les piscines, lo tertulià va iniciar la seua exposició. Ell pretenia projectar unes fotos dels seus viatges per a il·lustrar la xerrada, però finalment va desistir perquè l’aire de la tronada era massa fort per a permetre instal·lar la infraestructura de la pantalla i del projector, així que es va seure al damunt de la barra i va començar a parlar sobre “la radera vegada que va caminar per les boires”. Mentrestant lo Joel va començar a preparar les seues saboroses caipirinhes (i caipiroskas!) (prova de que la seua recent estada al Brasil ha sigut profitosa).

Joan Riba mos va explicar que ja des de petit li ha agradat anar d’excursió a la muntanya, caminar a camps travessos, practicar escalada i fer tot tipus d’esports a l’aire lliure. Des de fa anys és soci del Club Tamarit Ski-Montaña, que organitza activitats esportives de tota mena i del qual ell n’és un impulsor destacat.

Quan tot just tenia 14 anys va demanar als seus pares que el deixessen pujar a les altes muntanyes pirinenques, i, davant la seua insistència, van accedir a contractar-li un guia de Benasc que el va conduir fins al cim a l’Aneto.

Lo públic seguia amb atenció les històries de l’alpinista

L’any 2006 va aconseguir ajuntar-se amb un grup de Lleida (UCA X Team Lleida) que anava a fer l’Aconcagua, el pic més alt d’Amèrica del Sud (6.962 metres sobre el nivell del mar). A l’hora de demanar els permisos del govern argentí li van dir que calia ser major d’edat, un requeriment legal que a l’Argentina no s’obté fins els 21 anys. Ell acabava de fer els 18, però tot i així encara va aconseguir pujar-hi, després de demanar que li enviessin per fax un permís dels pares tramitat per la guàrdia civil de Tamarit. Segons ell, la pujada a l’Aconcagua va ser exigent però assequible per a algú una mica preparat. Posteriorment va fer cims molt més durs. Tot i això, l’experiència va ser d’allò més excitant, i va podre comprovar alguns dels nombrosos riscos que comporta l’alta muntanya, ja que va patir un principi de congelació de les mans, del qual li va costar mesos recuperar-se.

L’auditori no perdia detall

Després de l’experiència de l’Aconcagua va contactar amb un personatge clau en el seu itinerari esportiu: l’alpinista Oscar Cadiach (de Tarragona). Així, l’abril del 2007 el Joan se’n va anar al Nepal amb l’expedició Kangkenjunga organitzada per l’Oscar Cadiach, cosa que li va permetre pujar el Gokyo Ri (5.100 m) i l’Island Peak (6.185 m), dos pics dels voltants de l’Everest. De fet, en aquella excursió també va podre pujar al camp base de l’Everest i observar les expedicions que es preparaven per a pujar-hi durant els dos únics mesos de l’any que és accessible. L’esforç va ser considerable i, al límit de les seues forces, abans de cobrir tots els objectius de l’expedició en Joan va decidir abandonar-la i tornar cap a Tamarit per tal de refer-se. Un viatge de retorn en solitari que va durar més de deu dies a través del Nepal i d’altres països, mitjançant tot tipus de transports (a peu, en tot terreny, autobusos, avions), amb nombrosos transbordaments que li van permetre conèixer molta gent interessant. Mentre passejava pels carrers de Katmandú es va trobar un conegut del Pont de Suert que, com que parlava un anglès una mica millor que ell, el va ajudar a canviar els bitllets d’avió.

Però pareix que en Joan Riba no es va cansar prou amb aquella aventura, perquè el mateix any 2007 encara es va embarcar en una altre embolic d’alta volada. Esta vegada l’objectiu va ser pujar la muntanya més alta d’Àfrica: el mític Kilimanjaro (5.895 m). Amb esta intenció durant lo mes d’octubre se’n va anar cap a Kènia amb una expedició formada per alpinistes d’Osca, van travessar la tòrrida sabana tot seguint la línia de l’equador fins arribar a la falda de la muntanya, van començar a pujar i… a mitja serralada van arribar unes boires i un mal temps que els va acompanyar durant tota l’ascensió. A partir dels cinc mil metres les ulleres se li congelaven per fora i se li entelaven per dins, i des del cim per a fer fotos va haver de disparar sense veure el que retratava. Fins que no va baixar no va podre veure què havia fotografiat.

El mític Kilimanjaro
(font: http://www.joanriba.es)

Les seues pretensions d’observar el cràter del volcà o de veure eixir lo sol sobre la gran planura africana se’n van anar en orris. No direu que no és mala sort! pujar el cim més alt d’Àfrica i no podre veure res! Tot i això, encara va aprofitar per a pujar un parell de pics dels voltants com el Lava Tower (4.650 m) i el Punta Lenana – Mont Kenya (4.950 m). Esta gent no té remei.

En baixar dels alts cims africans, en Joan i la resta de l’expedició es van quedar uns dies a fer turisme i, entre altres coses, van comprovar que a un costat de l’equador l’aigua que se n’anava pel desaigüe del lavabo girava en un sentit, mentre que a l’altre costat girava en direcció contrària. Però just al damunt mateix de la ratlla de l’equador l’aigua s’escolava pel forat sense girar molla! (Es veu que els guies kenyans porten un lavabo portàtil per a fer la demostració als turistes!).

Mentre en Joan Riba mos explicava totes estes coses, la tronada que la nit del divendres assotava Alcampell es tornava a fer forta, los trons feien tremolar les copes dels prestatges del bar de la piscina, les ràfegues d’aire mos portaven gruixudes gotes de pluja fredes com el gel que queien per l’esquena dels assistents asseguts al fons de la marquesina, motiu pel qual la gent s’anava agrumollant cap al davant, cada vegada més junta. Mos havíem de donar calor d’uns als altres, ben bé com si estiguéssem al camp base del Kilimanjaro o de l’Aconcagua. Realment, l’ambientació no podia ser més adequada per a una xerrada d’estes característiques.

Un parell de persones que havien anat a beure al bar de la piscina sense sabre que s’hi feia una tertúlia, intentaven marxar, però a causa de la pluja no podien, així que no van tindre més remei que quedar-se i seguir escoltant lo relat del nostre tertulià, que tots seguíem expectants.

L’any 2008 en Joan Riba va pujar el cim més alt d’Europa, que es veu que des de la caiguda del mur de Berlín ja no és el Montblanc sinó l’Elbrús (situat al Caucas, al sud de Rússia) (5.642 m). Aquell any en Joan ja havia dissenyat un projecte que lligava i donava sentit a les seues aventures: el Projecte 7 Cims (o “Proyecto Siete Cumbres”, que podeu veure explicat a la seua web: www.joanriba.es). Es tracta de fer els cims més alts dels set continents (els cinc que tots vam estudiar al cole, més l’Àrtic i l’Antàrtida), i és un projecte a llarg termini, que es duu a terme sota la tutela de l’alpinista Oscar Cadiach, i per al qual compta amb el patrocini de Trangoworld, una important empresa de roba esportiva, així com amb el suport puntual d’algunes institucions (com l’Ajuntament de Tamarit, la Diputació d’Osca, etc.).  És a dir, constitueix un primer pas cap a la professionalització del nostre rampant tertulià. Si us enganxa la història i voleu convertir-vos en patrocinadors, no dubteu a contactar amb ell que segurament us ho agrairà.

Per a veure un alpinista sempre s’ha de mirar amunt.

Mentre la tronada mos donava una breu treva, en Joan continuava explicant les seues peripècies pel Caucas, les dificultats burocràtiques per arribar a la falda de l’Elbrús, la quantitat de neu i de gel que hi havia durant l’ascensió, etc.

Però el millor encara havia d’arribar, perquè l’any 2009 en Joan Riba va participar en una expedició al mont Mc Kinley, situat a Alaska, de 6.194 m d’altura. Dels previstos per a cada continent, esto seria el cim corresponent a l’Àrtic. Segons ell, l’aventura del Mc Kinley ha estat la millor, la més interessant i la més excitant de totes les que ha participat. En Joan explica com per a pujar-hi va haver d’obtenir uns permisos molt exigents, on les autoritats examinaven amb detall tot el material que els alpinistes pretenien pujar al cim, el pesaven i el registraven, i a la baixada els ho tornaven a examinar per tal de comprovar que portaven la mateixa quantitat de coses (i de pes, ja que no està permès deixar-hi cap tipus de residu).

Ens descriu també amb passió com, a causa de la latitud propera al cercle polar àrtic, cada dia tenien una impressionant visió del sol de mitjanit que s’arrossegava fins l’horitzó per a tornar a enlairar-se. O com a dins de la tenda de campanya mantenien una temperatura positiva, mentre a l’exterior estaven a 30 graus sota zero, gràcies a que el vapor que generava els seus cossos es congelava a la roba de la tenda i feia un efecte iglú. O com quan baixaven del cim, en arribar a la tenda de campanya es van trobar que hi havia dues noies poloneses a dins, que s’hi havien instal·lat perquè la seua expedició havia tingut algun contratemps i necessitaven arrecerar-se en algun lloc. Finalment, pareix que van marxar però van ser substituïdes per un noi polonès, a qui Joan i els seus col·legues van haver d’acollir, perquè la solidaritat és un dels valors essencials per a sobreviure a l’alta muntanya (no aniria malament que ho fos també a la terra plana).

Malgrat les adversitats climatològiques de la nit, es va aconseguir un ambient càlid que convidava a xerrar

Mentre ens explicava inacabables aventures pels cims més alts del món, en Joan ens va il·lustrar també sobre algunes coses bàsiques de l’alpinisme que un públic aliè com naltres ignorava. Per exemple, l’aclimatació del cos (i la ment) a l’altura requereix pujar i baixar contínuament, sobretot a partir dels quatre mil metres. Això implica anar d’un camp base a l’altre situat més amunt, i després tornar a baixar un bocí per a tornar a pujar cap a un tercer camp situat més amunt. Esto és un dels motius pels quals les expedicions duren tants dies, ja que no es tracta només de pujar sense parar. Si vols arribar i tornar sencer s’ha d’anar ben preparat i fer una bon procés d’aclimatació. Joan explica com, a partir dels cinc mil metres, qualsevol moviment costa un esforç inimaginable, fins el punt que de vegades en tot un dia només poden caminar un centenar de metres. O que fer vint metres per terreny pla els pot costar mitja hora.

Lo públic ja s’imaginava pujant l’Aconcagua

Una altra cosa que va cridar l’atenció al públic és el com es fan les necessitats fisiològiques a l’alta muntanya. En Joan explicava que per a preservar els ecosistemes en molts llocs no és permès deixar-hi cap tipus de residus, ni tan sols humans. En algunes muntanyes, als camps base hi ha vàters públics que consisteixen en una tassa envoltada d’una tanca tan petita que tothom que passa pel davant et saluda i fins i tot et dóna conversa. Però això en aquelles alçades és considerat una circumstància poc rellevant (no tenen forces per a donar-li importància). Explica també que cal portar una botella (millor de forat gros, com les d’Aquarius), per a podre pixar, no tant per a evitar residus sinó per a podre fer-ho amb temperatures de vint o trenta sota zero sense patir símptomes de congelació a les parts sensibles.

Algú del públic va preguntar quin sentit tenia això de pujar una muntanya, passar tot tipus de penalitats i tornar a baixar. Un altre sector del públic va contestar que això no té resposta, que l’única forma de saber-ho és experimentar-ho en primera persona. S’ha de viure. En Joan només mos va dir que es tracta d’una emoció difícil de racionalitzar, que, per exemple, ell en fer cim mai no ha pogut evitar posar-se a plorar. Fer cim no representa només un esforç físic, és un sentiment. L’alta muntanya t’ensenya els teus límits físics i mentals, i per tant et permet conèixer-te millor. És un procés d’autoconeixement i de comunió amb la natura.

Finalment, per a assolir el seu projecte, Joan Riba té previst pujar els tres cims que li falten, que són:

–        El Carstenz, d’Oceania (amb 4.884 m)

–        El Vinson, a l’Antàrtida (4.897 m)

–        L’Everest, a l’Àsia (8.848 m)

Aquests tres pics tenen unes dificultats considerables que, ara per ara, en Joan Riba considera insalvables. Al Carstenz és molt complicat accedir-hi perquè hi ha una gran extensió de selva pantanosa fins la falda de la muntanya, cosa que fa que l’expedició haja de ser molt complexa i ben equipada (i, per tant, cara). A més, està situat en una zona políticament complicada, amb grups guerrillers, etc. (és per Nova Guinea). El Vinson i l’Everest tenen el problema del cost econòmic, ja que s’hi ha d’anar amb expedicions molt ben organitzades i equipades, amb molta gent que transporte materials, viatges amb helicòpter, etc., i això exigeix uns recursos econòmics fóra del seu abast (de moment). Per això, si algun/a lector/a d’estes línies està disposat a col·laborar amb esta aventura només cal que es pose en contacte amb ell (animeu-vos!).

En acabar, lo públic no podia deixar de preguntar coses al tertulià. Les caipirinhes feien efecte.

El públic anava fent preguntes sobre les coses més variades, com el preu dels sherpas de l’Himàlaia, o sobre els visats necessaris per a entrar a Rússia, o sobre la qualitat de vida als pobles del Nepal, sobre l’actitud de la policia d’Alaska, o sobre la convivència a una tenda diminuta a cinc mil metres d’altura, etc., fins que a les 12h vam donar per acabada la tertúlia.  La tronada encara mos amenaçava, però mentre la pluja disminuïa el públic va aprofitar per acabar-se les caipirinhes del Joel i va començar a desfilar cap a casa. Una vetllada realment inoblidable.

Per cert, davant l’expectació creada per les seues històries muntanyenques, Joan Riba i Joel estan pensant en organitzar una segona xerrada destinada a projectar les increïbles fotos que en Joan té dels seus viatges. Això sí, haurà de ser una nit sense tronades. Estigueu atents!

———————————————————————————————————

Atenció: Efectivament, en Joan Riba va fer una nova xerrada sobre el tema, acompanyada de fotografies i videos. Excel·lent! [podeu llegir la nova crònica ací]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s