5) “Per què li diuen sexe quan volen dir gènere? (Les relacions de parella segons la TV)”, per Iolanda Tortajada

Lo passat divendres 24 d’agost vam podre assistir a la tertúlia dinamitzada per la sociòloga i periodista Iolanda Tortajada, coordinadora d’un grup de recerca interuniversitari sobre Comunicació i Gènere. Podeu sabre més de les sues aventures als següents links:

http://www.urv.cat/asterisc/es_cv_itortajada.html

http://www.urv.cat/universitat/centres_departaments/comunicacio/masterdec/es_itortajada.html

A través de la seua tasca investigadora, la Iolanda Tortajada ha tingut l’oportunitat d’analitzar com es representen els papers de dones i d’homes en diversos formats audiovisuals (pel·lícules, sèries televisives, xarxes socials, etc.). La ponent va iniciar la seua dissertació advertint que les relacions entre homes i dones mai han estat gaire fàcils, i que, probablement, les pel·lícules i la televisió han contribuït a fer-les encara més complicades a causa de la difusió d’uns models d’homes i dones que no afavoreixen gaire la convivència.

La ponent inicia la seua dissertació

Iolanda comenta que el seu grup de recerca ha feit moltes anàlisis de sèries de ficció televisiva, especialment de les dirigides als adolescents, com “Sin tetas no hay paraiso”, “Física y química” o “Gossip girl”, entre altres, i també de vídeos musicals (Rihanna, Beyonce, David Bisbal, etc. fins a 50 diferents). Segons ella, en la majoria dels casos es repeteix el mateix patró: els homes procuren escenificar el seu “poder”, especialment a través del seu aspecte corporal (tios catxas), però també manant molt (fent obeir els altres, especialment les dones); mentre que les dones s’esforcen per ser boniques i prou. Qualsevol desviació d’estos models es presenta socialment com una anomalia. I això és lo fotut. Estes sèries i vídeos es constitueixen com una de les principals fonts que orienten les relacions entre dones i homes, mos informen sobre què cal esperar quan som davant d’un home o d’una dona, com comportar-nos i com interactuar. I resulta que les opcions que es promouen des de les sèries i les pel·lis reforcen les desigualtats de gènere existents. Així no n’eixirem.

Lo públic s’ho mira expectant (no cada dia ve algú a parlar de sexe!)

Tot i això, la ponent explica que tothom, en la nostra vida quotidiana, tenim moltes altres influències a l’hora de configurar les nostres interrelacions de parella. El paper de la família, dels amics i amigues, de l’escola o del treball, per exemple, és també molt important. Tot i això, durant les raderes dècades la influència de la televisió ha augmentat molt i, a dia d’avui, és un dels principals referents a l’hora de modelar les nostres interrelacions. Sobretot entre els i les adolescents, unes persones estranyes que viuen entre naltres i que són especialment sensibles a les pressions de grup. L’adolescència és una etapa en la que els fins fa poc infants, d’alguna manera, s’han de “distanciar” de la família d’origen per tal de generar-se una identitat pròpia, una gran aventura en la que els grups d’iguals esdevenen els referents principals. Un viatge incòmode però necessari, que normalment s’ha de fer en grup. Curiosament, hi ha una poderosa indústria audiovisual de l’entreteniment i de l’oci que té com a objectiu clau vendre coses als adolescents. Així que ja tenim un bon embolic per desembolicar.

La ponent argumenta amb contundència i amb una seguretat envejable

Iolanda Tortajada aclareix la distinció sociològica entre els conceptes de sexe i de gènere: mentre el terme ‘sexe’ s’utilitza per a referir-se a les diferències biològiques entre homes i dones, el concepte de ‘gènere’ s’empraria per a referir-se als papers o rols atribuïts socialment a homes i dones, de tal manera que hi ha uns rols masculins i uns rols femenins, que comporten diferents obligacions i responsabilitats a les persones que els ocupen. Normalment els homes ocupen rols masculins, mentre que a les dones els correspon els rols femenins. I es dóna la circumstància que en la nostra societat els rols masculins i femenins estan desequilibrats, de tal manera que els primers acostumen a tindre més privilegis que els segons (cosa que implica una desigualtat social).

Així, és indubtable que dones i homes som diferents, perquè tenim uns atributs físics i biològics (i en part psicològics) diferents. Però això no tindria perquè comportar que els homes tinguen més poder, recursos i més prestigi que les dones, però malauradament en bona part de les societats del planeta les dones estan sotmeses als homes, o bé disposen de menys recursos (econòmics, culturals, socials) per a poder fer una vida normal o equiparable a la que fan els homes. Esta desigualtat es basa en el diferent accés als recursos, a causa de la divisió social del treball, perquè ja des de ben petits els homes són orientats a la feina a fora de casa i les dones al treball domèstic (tot i que en els raders anys les coses han canviat una mica, ho fa molt lentament. I la ficció televisiva està contribuint a esta lentitud, o fins i tot al retrocés de la igualtat entre dones i homes).

En definitiva, els homes i les dones són “biològicament diferents” (i això és inapel·lable i difícilment canviarà, ni cal que hi pensem) i “socialment desiguals” (i això és un artifici que si es volgués es podria modificar).

Lo públic admirat davant la capacitat comunicativa de la ponent

Segons la Iolanda, una de les característiques amb les que les pel·lícules i les sèries de TV presenten els rols de gènere és l’escassa capacitat comunicativa dels homes. La representació del ‘poder’ dels homes tendeix a excloure la conversa i el raonament, motiu pel qual, a la ficció cinematogràfica i televisiva, és habitual veure homes que mantenen relacions amb parelles amb les que gairebé no parlen. I si elles volen parlar els homes sempre contraataquen i passen a l’acció (bessos i més enllà…), a vegades amb un punt de violència (que suposadament fa més mascle). Així no els cal parlar. Segons les sèries televisives i pel·lis, els “bons” homes sacrifiquen la conversa per la (suposada) passió. Són “uns mascles com cal”. Però això pot tindre conseqüències en la personalitat de certs adolescents (o no tant) que es prenen seriosament aquelles representacions fictícies de la gran o petita pantalla. Val més criar tossinos.

Una petita multitud per a parlar de sexe i gènere

Una altra de les estratègies narratives que la Iolanda detecta en les pel·lícules i sèries televisives és el tòpic que diu que “les dones quan diuen que no, volen dir que sí”. És una idea que forma part de l’imaginari cinematogràfic clàssic (i també contemporani) sempre que ha volgut representar l’amor passional entre dos persones (la història del cine gira al voltant d’esta idea). S’han feit mil-i-una pel·lícules on apareix esta mateixa escena: un home vol entrar-li a una dona, però ella no en vol sabre res, es resisteix una vegada i una altra, fins que, sense dir res (recordeu que no està ben vist parlar), l’home l’agafa amb força i li fot un bes als morros (i potser la mà a la cuixa), mentre ella es continua resistint (ella potser li fot una bufetada i tot), atrapada per la ‘superior’ força muscular masculina, fins que, després d’uns eterns segons de tensió, ella desisteix i de sobte li entra una desfermada passió que fa que ara sigue ella la que s’arrapa a l’home i no el deixa marxar.

L’obscuritat és propícia per a les escenes més atrevides

La cosa sol acabar amb tots dos estirats al damunt d’alguna superfície horitzontal de la qual fan caure tot el que hi ha (tot i que de vegades també es poden quedar drets, però això ja és de sessions en llocs inhòspits). Al final moltes vegades es veu el fum blanc d’una cigarreta que flota per l’obscuritat de la cambra, ja que així la productora també aprofita per a promocionar algunes drogues legals com el tabac.

El cas és que es vol presentar com a ‘normal’ el feit “evident” de que “quan les dones diuen que no, en realitat volen dir que sí”. I els pobres adolescents han de passar anys i panys abans de descobrir la veritat, enfangats en creences, mites i mitges veritats que farien gràcia si no fossen tan masclistes. És tot ben estrambòtic. Esta va ser una idea que va donar lloc a una certa discussió entre el públic, però les dones presents es van anar animant i, davant la interpel·lació directa de la ponent, van respondre amb un crit unànime, “que NO”. Quan una dona diu que no, és que no. I prou.

Qui deu estar pensant que sí vol dir que no?

Tot i això alguns dels homes presents es van quedar rumiant si hi pot haver excepcions, pensant en ocasions on això pot ser al revés. O potser al revés del revés. Un bon embolic.

Algú del públic li pregunta a la Iolanda Tortajada per què ha distingit entre les sèries de ficció i els noticiaris, ja que tant en un lloc com en l’altre s’acostuma a atribuir un rol molt similar a les relacions de gènere. Ella respon que, efectivament, no caldria fer una distinció tan dràstica entre uns gèneres televisius i uns altres, ja que els noticiaris també són mitjans per a transmetre ideologia de gènere (masclista, habitualment). Tot i això, es justifica dient que ella i el seu grup de recerca han investigat principalment les sèries de ficció adreçades als adolescents, ja que és on els rols de gènere apareixen més marcats i tenen una repercussió més evident.

La xerrada feia rumiar a més d’un

Segons comenta, el seu grup de recerca ha estudiat també la recepció que els adolescents fan les sèries, els videoclips, etc., el com interpreten i donen sentit als estereotips que hi apareixen, etc. En certa manera, la Iolanda adverteix que la majoria d’adolescents són prou espavilats per a saber interpretar correctament aquelles sèries, i, normalment, saben distingir perfectament entre aquells rols de ficció i la seua vida quotidiana. Tot i això, ella considera preocupant que aquelles desigualtats de gènere formen part de la forma de comunicar-se el jovent entre ells, encara que no s’ho creguen de veritat, ja que d’alguna manera contribueixen a la seua reproducció i permanència al llarg del temps.

Un escenari que pareixia una pantalla de cine

Una persona del públic li pregunta si existeixen pel·lícules o sèries on les relacions de gènere siguen més equilibrades o igualitàries. La Iolanda contesta que no n’hi ha gaires, però que sí que de tant en tant en fan alguna. Posa l’exemple d’una pel·lícula d’Almodovar, “Hable con ella”, que està feita de manera que els homes i les dones tenen un nivell similar de poder, recursos, prestigi, etc., és a dir, on no hi ha gaires desigualtats de gènere. Tot i això, ella reconeix que són poques. Aparentment, les pel·lícules sense desigualtats de gènere no tenen tanta audiència. A l’audiència mos agrada veure com patís la gent. Sang i fetge, i a fer calaix. És que som uns populistes.

Una altra persona del públic comenta que seria molt interessant fer una anàlisi històrica o longitudinal de com el cine ha representat els papers d’homes i de dones. Es podria començar per les pel·lícules dels anys 20 ó 30 del segle passat, passar per les diferents etapes del cine, fins acabar amb les obres més actuals. Seria curiós veure si ha canviat molt o poc el paper que fan les dones a les pel·lícules. Algú suggerís que segurament no ha canviat quasi molla. Una vergonya. Però si del que es tracta és de vendre pel·lícules…

Iolanda Tortajada tot just acabada la tertúlia (potser encara tornarà)

La ponent conclou la xerrada dient que per a veure la tele (i el cine) mos aniria bé tindre una certa formació que les institucions educatives ni d’altres tipus no acostumen a donar. Ara mateix, la sensibilitat davant les desigualtats de gènere gairebé només es pot obtenir a través de l’entorn social on viu la gent. Qui té la sort de viure en famílies o cercles socials que respecten les diferències i s’esforcen per reduir desigualtats, estarà més sensibilitzat i els rols promoguts per les sèries televisives no li afectaran tant. En canvi, qui no dispose de referents igualitaris en el seu entorn social ho tindrà més difícil per a escapolir-se’n. Una altra assignatura pendent de les nostres generacions. I ja van…

A tres quarts de dotze de la nit vam donar per finalitzada la tertúlia. La vuitantena de persones que es van aplegar a l’ermita de Santa Margarita aquella nit d’estiu  van podre escoltar una molt interessant xerrada, al temps que escapar-se un parell d’hores de les caloroses cases i carrers del lloc (tota aquella setmana vam estar vorejant los 40 graus a l’ombra, i per les nits ja no refrescava molla). El tema i la tertúlia encara donaven per a més, però vam considerar que valia més no abusar d’aquella tertuliana de luxe (si no no voldrà tornar), així que vam finalitzar la sessió i la vam invitar a prendre una deliciosa caipirinha de les que feia el Joel a la piscina.

Em d’agrair als de cas de Polet que mos obrissen la llum de la farola que tenen al magatzem per a il·luminar la pujada a l’ermita, així com als de cas de Chironi que mos deixessen endollar lo cable i a l’Ernest que portés aquelles potents làmpades halògenes. I a totes les persones que van vindre a la radera sessió del cicle de tertúlies, que mos van propiciar un debat d’allò més agradable.

—————————————————–

Última hora: La Iolanda mos ha escrit un correu recomanant un llibre per a qui vulgue aprofundir en lo tema:

Bernárdez, A., García, I. i González, S. (2008) Violencia de género en el cine español. Madrid: UCM.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s