3) “Petites i grans històries d’Alcampell”, per Ramon Mancho

El passat divendres 10 d’agost de 2012 vam gaudir d’una tertúlia titulada “Petites i grans històries d’Alcampell”, a càrrec de l’historiador Ramon Mancho, fill d’Alcampell (de cas de Franxo), qui tot i residir a fora des de fa molts anys encara manté una forta vinculació amb la localitat. La prova va ser les mostres d’afecte i l’expectació generada amb la seua presència al cicle de tertúlies.

Mentre la Plaça s’anava omplint, lo ponent esperava assegut a les escaleretes de missa.

Va ser un acte molt emotiu i càlid, i no només per l’elevada temperatura d’aquella nit (de dia vam passar dels 40o, probablement el dia més calorós del que portàvem d’estiu). La qualitat del ponent, la pertinència i interès del tema i la càlida nit van propiciar que una important multitud assistís a la tertúlia (es parla de més de 150 persones i mos quedem curts), motiu pel qual l’acte va adoptar la forma de conferència clàssica més que no pas d’una tertúlia com les altres. L’ocasió així ho reclamava. Per això, per primera vegada en tot el cicle de tertúlies vam haver d’instal·lar un micròfon que garantís que tothom pogués sentir la intervenció del ponent.

Ramon Mancho comença la xerrada envoltat de gent per tots los costats

Ramon Mancho va començar lamentant que encara no s’haigue pogut escriure la història d’Alcampell (com de tants altres llocs veïns), bàsicament a causa de l’absència de fonts  perquè les circumstàncies històriques les van esborrar del mapa. Va agrair també les aportacions que algunes personalitats individuals (Chauvell, Chironi, Pepito La Sinda, Corbera, etc.) fan en la recopilació d’informació històrica, una feina anònima i poc agraïda que en un futur podrà servir de base per a bastir una Història com cal, d’Alcampell o de la comarca.

Ramon va centrar la seua xerrada en el naixement d’Alcampell i en l’evolució de la població des d’aquells orígens fins l’actualitat. Ací intentem fer-ne un resum:

1)     Sobre l’origen d’Alcampell

Escut d’armes dels comtes d’Urgell (ss. XII-XV)

Les ànsies de poder dels comtes pirinencs a partir de l’any 1000 es tradueixen en una sèrie d’invasions dels territoris veïns musulmans. Així, els comtes de Ribagorça, Pallars, Urgell, Barcelona, etc., es van dedicar a ocupar les terres que en aquella època estaven sota el domini musulmà, en una expansió que partia des dels cims pirinencs en direcció al sud. Cap a finals del segle XI, Ermengol IV, el comte d’Urgell, decideix aprofitar que el bel·licós Comtat de Barcelona estava patint alguns problemes dinàstics, per baixar per la vall del Segre i anar ocupant territoris entre Agramunt i Camarassa, amb l’objectiu de fer-se amb Balaguer i amb la ciutat de Lleida. Al mateix temps, també procura ocupar territoris cap a la banda d’Aragó, amb l’objectiu de tallar l’expansió cap al sud dels comtats de Pallars i de Ribagorça.

És llavors quan envaeix tota la zona de per ací baix, els castells de Purroi, de Casserres, d’Estopanyà, de Soriana, etc., va baixant per la zona de Peralta, Montmegastre (el castell de la Mora), Gavassa, ocupa tota la zona d’ací de Camporrells, Natxà, ocupa Baells i finalment arriba a la plana d’Alcampell. Astí es para. Tot això passa cap a finals del segle XI (entre el 1080 i el 1100).

Mapa on es pot veure l’expansió dels comtats catalans. Alcampell estaria situat allà on hi diu “Marca d’Urgell i Barcelona“. (Font: http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0007660)

Es queda a les portes de Tamarit, un lloc clau dels musulmans, però en aquell moment no li interessa ocupar-lo perquè li costaria molt temps i necessitaria massa gent. L’hauria de repoblar i no sempre es disposava de prou gent. Ermengol IV tenia una altra prioritat: anar baixant per ocupar Lleida. Per això quan arriba ací es deté, i llavors Alcampell es queda com una zona de frontera amb el territori musulmà, com una zona de punts de control sobre Tamarit. Quins punts constitueixen la frontera? Segons el ponent, començant per Palagrinyó, seguint cap ací trobem Rocafort, Vivers, Montalt, i ja més cap ací, Santa Margarita, lo Tossal, i la Pllana d’Alcampell. Tots estos són els punts que marquen la frontera amb Tamarit (amb els moros!), i ho seran durant molt de temps.

D’esta manera, el comte d’Urgell va situar Alcampell al mapa.

Els assistents a la tertúlia no en perdien detall, mentre el ponent deambulava amunt i avall.

El comte d’Urgell repoblarà esta zona amb gent que ocuparà el territori i el controlarà en el seu nom. Mentre les zones de Vivers  (o Vivés) i de Montalt (el que naltres en diem Torre Bellet) les va regir pel sistema feudal (on hi governava un noble o senyor, que hi posava els alcaldes i els seus habitants eren serfs sotmesos a aquell noble), la pllana d’Alcampell la va mantindre sota el seu control directe mitjançant altres fórmules. Ramon Mancho sosté la hipòtesi que hi va instal·lar algunes famílies principals que van ocupar les terres per a desermar-les i treballar-les. Algunes terres van ser donades en forma de “Quadra”, lo que vol dir que eren controlades per una família o més famílies que buscaven gent per a desermar-les i treballar-les i en pagaven els tributs determinats. Ramon sospita que la quadra devia ser treballada principalment pels de cas de Coll. Altres terres les van donar a treballar en forma de “Pardina”, cosa que vol dir que es donaven a determinades famílies per a que les treballessen directament (i paguessen els tributs pertinents). Ramon pensa que una d’estes famílies devia ser cas de Pardo (d’ací vindria el nom de la casa). En tots dos casos, les famílies que treballaven les ‘quadres’ o les ‘pardines’ al cap del temps acabaven sent-ne propietàries.

Així es formaria el nucli originari d’Alcampell, que estaria format per unes quantes famílies que, a diferència de les que vivien a Vivers o a Montalt sotmeses al règim senyorial, estarien formades per persones ‘lliures’ que pagaven els seus tributs al comte d’Urgell.

2)     L’evolució de la població d’Alcampell

Després d’explicar-ne els orígens, Ramon Mancho va passar a descriure les dades disponibles sobre l’evolució de la població al llarg dels segles. Esta evolució la podem dividir en diferents fases:

a)      Segles XII-XIV: Tot i que les primeres vegades que Alcampell apareix anomenat als papers és cap a finals del segle XI o principis del XII, ha de passar molt de temps per a tornar a tindre’n noves notícies. Concretament dos-cents anys, hasta que el 1397, en un recompte de “monedatge” (un impost reial), s’observa que a Alcampell hi viuen 64 persones amb suficients propietats com per a pagar l’impost. Segons el ponent, això suposa entre vint i trenta cases, de les quals moltes provenen de llocs de la muntanya (de Fet, de Casserres, de Purroi, d’Estanya, etc.). Des del punt de vista urbanístic, totes estes famílies viurien en cases enormes, amb patis molt grans, en el perímetre que avui formarien la plaça Major, el carrer Major, carrer General Coll, Placeta D’Oste, carrer de l’Arc i carrer de la Font.

A la tertúlia, en canvi, hi ha tanta gent que no hi caben i s’han d’estar drets.

b)      Segles XV – XVI: Les següents notícies sobre Alcampell no s’obtenen fins el ‘fogatge’ del 1448, en ple segle XV, on hi consten 27 focs (és a dir, 27 cases o famílies) (per cada ‘foc’ es compten unes 5 persones, tot i que Ramon no hi és d’acord, pensa que haurien de ser almenys el doble). Ramon adverteix que totes estes dades dels ‘fogatges’ i dels ‘monedatges’ s’han de prendre amb molta precaució, ja que només tenien propòsits recaptatoris i la gent, a l’igual que ara, procurava fer totes les trampes fiscals possibles; per això el més fàcil és que n’hi hagués més del que es declarava). El cas és que cinquanta anys després (en el fogatge del 1489) continuava havent-hi 27 cases (focs). Però, curiosament, en només sis anys (pel fogatge de 1495) havien augmentat fins a 39 cases. Quina vitalitat! Però això no s’ho creu ningú. És molt estrany passar en tan ràpidament de 27 a 39 cases. De totes formes, mig segle més tard (en el fogatge de 1548) continuava havent-hi 39 cases (o focs).

c)      Segles XVII – XVIII: Hem d’esperar cent anys per a tornar veure aparèixer Alcampell als papers. No és fins el fogatge del 1646, on hi consta que hi ha 30 cases (o focs). Ep! Ací n’haurà passat alguna de grossa, perquè hem perdut gairebé una quarta part de les cases del lloc! Ramon s’inclina per sospitar que esta davallada devia d’estar relacionada amb les guerres dels Segadors i de Successió, que van deixar molt malmesa la comarca (especialment la part de Llitera, on tots los llocs que hi havia entre Binèfar i Almacelles van ser arrasats i molts van desaparèixer).

Mentre el ponent xerrava, el públic s’anava passant los porrons (esta vegada els van tindre que aplenar unes quantes vegades!)

Les següents notícies ja són del segle XVIII (del fogatge del 1765) i reporten que hi ha 70 cases (focs). Ep! Ací n’ha passat una altra de grossa, perquè en només vint anys la població s’ha duplicat! Ramon aventura la hipòtesi que molta gent que vivia a la plana de la Llitera (que com hem dit va ser molt destrossada) va pujar a viure a Alcampell. Esto increment de població va imprimir un fort dinamisme al lloc, i va començar a generar tensions amb l’ajuntament de Tamarit. Per això, les elits dirigents d’Alcampell es van començar a moure per a reclamar la independència de Tamarit, cosa que es plantejà oficialment el 1785. [Recordeu que l’any passat ja vam dedicar una tertúlia a “La lluita pels comunals de Tamarit i la independència d’Alcampell”, a càrrec de l’historiador lleidatà Josep Manuel Martínez París, en la qual hi podreu trobar informacions més que interessants sobre el tema] [si voleu llegir-ne la crònica, només cal que feu clik ací].

Foto cedida per Josep M. Maya
http://mayaestudi.blogspot.com/

d)     Segle XIX: El 1831 s’aconsegueix la independència de Tamarit, cosa que marca l’inici d’una època de dinamisme increïble. Seran cent anys insuperables. El nou terme municipal inclourà totes les terres de la plana d’Alcampell, els comunals de la serra de Segarra, els antics senyorius de Vivers i de Montalt (que van ser abolits el 1812 per les Corts de Cadis) i una bona quantitat de terres a la zona de Llitera, a molts quilòmetres del nucli urbà. Un terme poc normal (com tantes coses en esta història). A més, durant esta època hi ha un gran increment poblacional. Durant el segle XIX Alcampell passarà de tindre uns mil habitants a tindre’n més de dos-mil. Un creixement impressionant, que el situarà com a segona localitat comarcal en nombre d’habitants, tot just per detràs de Tamarit.

Durant esta època Alcampell va acollir molta gent que baixava de la muntanya, moltes persones sense terra que es posaran a treballar a les cases i a les indústries que hi havia al lloc. Llavors es vivia sobretot del cereal, de les olives i del vi. Era una dinàmica de desenvolupament econòmic i social molt important. Però això també comportava l’aparició de conflictes. El ponent afirma que es té constància, a finals del XIX, de manifestacions de bracers i jornalers pel problema social que hi havia al lloc.

Alguns dels de la foto segur que van baixar de la muntanya (potser tots!)

e)     Segle XX: Cap al 1910 Alcampell tenia uns 2.300 habitants, però al cap de vuit anys tornarà a tindre’n només 2.000. Què va passar? Segons Ramon Mancho, ací sí que tenim una explicació clara: La grip de l’any 1918 va fer una escabetxada (van haver d’inaugurar ‘la pedra dels morts’ i tot!). Però el lloc se refarà amb facilitat i el 1921 ja arribarà pràcticament als 2.500 habitants, que serà quasi el tope (almenys oficialment, ja que hi ha altres fonts que apunten que en realitat eren uns 3.000). És un lloc que progressa molt. L’any 1918 es crea el Sindicat, que va ser una institució molt important per a la vida local, que va proporcionar ensenyament, atenció mèdica, etc. Cap als anys vint es fan les escoles noves (que encara duren ara). L’any 1930 més de la meitat de les cases d’Alcampell ja tenien instal·lacions elèctriques. Lo progrés del lloc avançava molt de pressa.

Però el ponent observa que també avançava molt la conflictivitat social, que va ser molt forta. Es té constància de què els guardiacivils de Tamarit havien de pujar cada dos per tres a contindre protestes populars. L’esclat de violència més gran va ser la famosa revolta de l’any 1933, que va tindre importants conseqüències per a la nostra història local. El desembre de 1933, a causa de la revolta anarquista i l’intent de crear una nova societat de soca-rel, es van cremar tots els arxius d’Alcampell, una pèrdua irrecuperable per als futurs historiadors. Després encara vindrà una cosa pitjor: la guerra. Un període que a Alcampell encara serà més terrible que a altres llocs, perquè ja veníem d’una problemàtica prèvia molt forta a la qual s’hi superposarà el conflicte ideològic general que vivia Espanya aleshores. Per això la situació a Alcampell serà molt més dura que a altres llocs. Potser encara ara hi ha massa gent que en pateix les conseqüències.

Després de la guerra ja començarà la decadència d’Alcampell. El tertulià diu que al principi encara es va mantindre un cert volum de població, però tota l’empenta que tenia el lloc va desaparèixer. L’ambient social ja era més de resistència que d’empenta. D’anar aguantant. Ramon Mancho observa que a partir dels anys 50, cada deu anys Alcampell perd uns 150 habitants, fins arribar als tot just 850 que té avui dia. En canvi, durant la mateixa època Binèfar guanya mil habitants cada any. Astí es on realment es veu que Alcampell ha anat a la baixa, ha entrat en una fase de liquidació.

Ramon Mancho, extenuat en acabar la xerrada i encara sense sopar (!), atenent una insistent multitud que no volia marxar sense donar-li les gràcies.

Cap a tres quarts de dotze de la nit Ramon Mancho va cloure la seua intervenció agraint la presència de tothom. La nit continuava igual que càlida que un parell d’hores abans, amb un cel totalment estrellat i quiet, que donava perea de moure’s. Algunes persones del públic li van fer un parell de preguntes, i ell encara va aprofitar per comentar algunes anècdotes més que van arrencar un bon grapat de riures entre la concurrència.

El públic que aquella nit vam tindre la sort d’assistir a la xerrada vam rebre una lliçó d’història del nostre lloc que mai ningú, en cap altre lloc, mos havia donat. Segurament és un dels nostres principals dèficits, no sabem gran cosa de qui som ni d’on venim. Ningú mos ho ha volgut ensenyar mai. En esto sentit, aquella nit vam ser afortunats, perquè Ramon Mancho mos va fer una mica més savis, mos va donar algunes de les eines que mos permetran conèixer-mos millor a naltres mateixos, cosa indispensable per anar pel món avui dia.

A més, la seua exposició dibuixa un esquema molt clar i útil per a qualsevol persona que vulgue indagar més en la història d’Alcampell. A veure si algú s’anima…

Anuncis

Una resposta a 3) “Petites i grans històries d’Alcampell”, per Ramon Mancho

  1. PEDRO RIBERA SANTISTEVE ha dit:

    La intolerancia, la pobreza y la envidia destrozan todo lo que tocan, y mas en tiempos difíciles.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s