1) “Le Tour de France”: un esport èpic o un negoci mediàtic?”, per Bernat López

Esto passat divendres 29 de juliol vam tindre la primera de les tertúlies del cicle estiuenc: Le Tour de France: un esport èpic o un negoci mediàtic? Lo personatge convidat va ser Bernat López, ciclista (perquè va en bicicleta) i estudiós del ciclisme (perquè realment l’estudia), nascut a Igualada i resident a Senan (Tarragona) i professor a la Universitat Rovira i Virgili, doctor en Ciències de la Comunicació i expert en història del periodisme. Pel que es va veure, la història del Tour de França forma part indissoluble de la història del periodisme.

Bernat, lo tertulià
 

A les 22:30h del divendres, el local de les piscines d’Alcampell es va anar omplint de gent de tota mena, tant ciclistes rematats com curiosos que procurem mantindre-mos a una distància prudencial dels vehicles a pedals.

El convidat mos explica que el primer Tour de França es va fer l’any 1903 com a resultat de la lluita per l’audiència entre dos diaris francesos: L’Auto i Le Vélo (és a dir, “El Cotxe” i “La Bicicleta”, respectivament).

Es veu que Le Vélo era el més antic, estava molt ben arrelat entre els lectors i venia quantitats impressionants de diaris, entre altres coses (o sobretot), gràcies a que va ser l’impulsor i organitzador d’una prova ciclística de gran magnitud: la París-Brest-París. Una carrera que durava 3 dies i es feia sense parar, on els ciclistes havien de dormir de manera intermitent per les cunetes, etc., vaja, una prova per a superherois que el públic seguia amb delit. Es veu que als humans sempre mos ha agradat veure patir als altres.

El cas és que el 1903 L’Auto estava a punt de fer fallida a causa de la manca de lectors. Llavors, com a últim recurs, va decidir organitzar una prova ciclista que superés la de Le Vélo: una prova que en lloc de tres dies duraria tres setmanes, i que consistiria en donar la volta completa a França per les atrotinades carreteres de l’època. L’èxit va ser fulgurant i L’Auto va començar a vendre diaris com a xurros, fins el punt que en un parell d’anys es va fer amb tota l’audiència i Le Vélo va haver de tancar. Un impacte contundent. El públic es quedava magnetitzat llegint les peripècies dels ciclistes pujant i baixant muntanyes en condicions inhumanes, circulant per les estretes vies viàries amb pluges torrencials, boires cegallosses, aireres huracanades o sota un sol de torradora, passant pel mig dels lloguets, esquivant les vaques pastant a les cunetes, les iaies a peu, los iaios en moticultor, los gossos cardant al mig de la carretera o les pedrades dels adolescents de torn.

Bernat Lòpez en plena intervenció verbal i gestual intenta captar l’atenció dels seus exigents espectadors
 

El ciclisme es va convertir en un esport èpic, al temps que mediàtic. I una cosa no s’entendria sense l’altra. I no deixa de ser curiós que la més gran carrera ciclista de tots els temps haja estat promoguda per un diari que porta de nom “El cotxe”.

Els polítics de l’època van veure ràpidament que aquell espectacle de masses tenia virtuts molt aprofitables i , d’alguna manera, els convenia fer-lo seu. Van veure que el Tour servia per a la integració simbòlica de territoris molt dispars en una mateixa unitat política. La retransmissió èpica de les etapes del Tour generava un fort sentiment d’identitat entre la població, reforçava els vincles de la gent amb un país anomenat “França”, cosa que legitimava la posició dels governants de París. La dimensió política d’una prova com el Tour no és menyspreable. És una qüestió d’Estat. No en va, altres països que ara compten amb carreres ciclistes de renom, com Itàlia o Espanya, van copiar la idea sobretot per motius polítics.

El convidat considera que el Tour de França és actualment un dels esdeveniments amb més audiència televisiva a nivell mundial (just després dels Jocs Olímpics, els Mundials de futbol o la Super-Bowl americana). Però no sempre ha estat així. A mitjan anys 70 del segle passat estava en plena decadència, era una fòrmula gastada, fins el punt que tot just aconseguien convèncer una vuitantena de ciclistes per a participar-hi. Pràcticament tots ells francesos. Era una prova de consum intern francès (amb alguns belges i holandesos, i amb uns pocs espanyols renegrits com a element exòtic). Llavors els organitzadors (una empresa privada anomenada ASO), van decidir internacionalitzar-lo. Van obrir el ventall a grups professionals d’arreu del món, amb la intenció d’exportar l’afecció al ciclisme a noves audiències. I van tindre un èxit espatarrant. Això sí, des de mitjans dels 80 cap altre francès ha pogut guanyar el Tour.

L’auditori es va quedant hipnotitzat
 

El convidat reconeix que actualment el ciclisme pateix una pèrdua de credibilitat a causa dels reiterats casos de dopatge que ocupen pàgines i pàgines de diaris i minuts de ràdio i televisió. Ell considera que hi ha un alarmisme no sempre justificat, i, segons qui es queixa, un pèl hipòcrita. Decididament, lo tertulià ha vingut provocador (potser es pensa que si no no el tornarem a convidar).

Argumenta que el doping és un fenomen que encaixa perfectament amb l’esperit del Tour (i de la Vuelta, el Giro o qualsevol altra prova ciclista competitiva i mediàtica) i de la societat capitalista en la que vivim. Si patím un sistema social que promou la productivitat, la competitivitat o la innovació tecnològica constant com a valors superiors, això mos porta ineludiblement a l’expansió del dopatge entre els esports d’èlit. Sobretot quan hi ha un negoci mediàtic tan suculent en joc.

Segons ell, els ciclistes que es dopen no ho fan per esforçar-se menys, sinó per a poder treballar més! Els dopats són gent que es matxaca a entrenar molt més que els altres, es dopen per a poder-ho aguantar.

Algunes persones del public li rebaten l’argumentació dient que les substàncies dopants, si les han prohibit, és perquè afecten la salut, i no es pot permetre que la gent vaja perdent la salut només per aconseguir que els diaris i les televisions tinguen més audiència. Tot i que ell també hi és d’acord, mos respon que els criteris sobre quines substàncies són legals i quines són ilegals són molt foscos, ja que entre les primeres n’hi ha que també danyen la salut, i en canvi, entre les prohibides n’hi ha algunes d’inòcues. Per tant, conclou que darrera de la definició de què és o no dopatge hi ha uns interessos ocults que tenen poc a veure amb el ciclisme en si.

Algun dels tertulians mostra com es fa per a dopar-se sense tacar-se
 

El públic de la tertúlia, àvid de descobrir teories conspiradores, discuteix amb fervor sobre els possibles interessos ocults, que si la UCI, que si la ASO, que si la indústria farmacèutica, que si les corporacions televisives, que si los gimnassos, que si los venedors de bicicletes, que si el nacionalisme francès, etc.

Algú del públic pregunta als ciclistes aficionats presents a la tertúlia si ells han pres alguna substància dopant, i tots fan un NOOOOO rotund. Només un diu haver sentit una vegada, en una carrera, un ciclista que va pronunciar unes paraules que li van parèixer enigmàtiques: “m’estan fallant los aminoàcids, m’estic quedant curt d’aminoàcids!”. Els tertulians van encetar un bon debat al voltant de què podrien voldre dir aquelles paràules, però no van arribar a cap consens, cosa que encara va retroalimentar més les teories conspiratives.


A la fi, lo que pareix clar és que el ciclisme és un esport ben estrany. És totalment vocacional, només lo pot fer gent a qui li agrada, i el possible plaer que proporciona només s’aconseguís a través del patiment. El ciclisme força el cos i la ment fins al límit. D’alguna manera, es podria dir que el ciclisme perjudica la salut tant si es dopen com si no. I el ciclisme professional encara és més fotut, ja que al patiment físic encara hi ha de sumar una pressió social molt elevada i una pèrdua completa del control de la seva vida privada (es comenta que els ciclistes professionals han d’estar sempre localitzables, inclús quan estan de vacacions, perquè els poden fer una prova anti-doping en qualsevol moment). Segons lo convidat, per això el ciclisme no és ni serà mai un esport de les èlits, sinó del poble. No es coneix cap ciclista professional de classe alta.

L’atenció dels tertulians és més que notable
 

Després de contar una bona sarpada d’anècdotes sobre el Tour, la Vuelta, i provinents d’experiències personals del convidat i de diversos dels tertulians i tertulianes, queda clar que el ciclisme és una de les coses més curioses de veure (per la tele) i més a l’abast de la gent que vol practicar-lo. Molts dels assistents reconeixen que no esperaven que una xerrada sobre ciclisme pogués donar tant de si.

La sessió finalitza amb unes animades discussions en subgrups de tertulians/anes, mentre los porrons de cervesa i llimonada proveïts per l’Ajuntament ja fa rato que descansen buits al damunt de la taula.

Esperem poder-ho repetir en breu. Us hi esperem!

——————————————————————-

Le Tour de la Llitera (una seqüela de la tertúlia)

Posted on 30 juliol 2011

A punt de fer Le Tour pour la Lliteré
 

Lo dissabte 30 de juliol pel maití alguns dels tertulians de la nit anterior van quedar per a fer una ruta cicloturística per la Llitera. Després d’haver evocat l’esperit de Merckx, Pantani i tants altres herois del patiment a la carretera, i d’haver contat tantes anècdotes ciclístiques, els va vindre de gust ser protagonistes d’un mini-tour a la nostra comarca.

En marxa…

Els herois es juguen la pell entre el perillós trànsit de la carretera
 

A les 8:30h (6:30 hora solar) van eixir de la Basseta en direcció nord. Cap a les 12h van retornar des del Sud. Entre mig van passar per Baells, Saganta, Camporrells, Valldellou, Castellonroi, Albelda, Altorricó, Algaió i Tamarit, per arribar a Alcampell per la pujada de la font. En algun lloc del mig (pressumiblement a Camporrells, que ara es troba en plena festa major) van parar a fer un esmorzar com cal.

A l’arribada van tornar a esmorzar al bar El Campell, on van podre contar les seues aventures exagerant tant com van voldre (se donaven corda d’uns als altres). Però si us pareix fàcil, feu-ho valtres. Au.

—————————————————————————–

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s