3) “La lluita pels comunals de Tamarit i la independència d’Alcampell”, per Josep Manuel Martínez París

Preparem la tercera tertúlia… amb Josep M. Martínez París

Posted on 12 agost 2011

Esto pròxim dissabte 13 d’agost farem una tertúlia titulada “La lluita pels comunals de Tamarit i la independència d’Alcampell“, dinamitzada per l’historiador Josep Manuel Martínez París. Tot un luxe. I un plaer.

Josep Manuel Martínez París és historiador, es va llicenciar en Història a la Universitat de Lleida l’any 1999 amb el premi extraordinari de la Facultat de Lletres. Va ser Becari FPI al Departament d’Història de la Universitat de Lleida (anys 2000-2003), període en el que va iniciar-se en la recerca doctoral sota la direcció del Dr. Enric Vicedo Rius. Ha estat professor de Geografia i Història a l’IES de Santa Coloma de Farners, al de Montblanc, i el pròxim curs ho serà a Fraga. És també investigador associat al Departament d’Història de la Universitat de Lleida.

El setembre de 2002 va presentar el seu treball de doctorat, amb el títol Familia y patrimonio en la etapa final del antiguo régimen (1692-1836): el ejemplo de “casa Ric” (Fonz, Aragón), i va ser guardonat amb el premi de recerca Pedro Cerbuna, convocat per la Universidad de Zaragoza i l’Ajuntament de Fonz.

El 2003 va obtindre la IV Beca de Recerca Pro-Tamarit, concedida per l’associació de Tamarit de Llitera del mateix nom, i, conjuntament amb una beca de Formació de Personal Investigador universitari, li va servir per a realitzar una exhaustiva investigació sobre les lluites socials a la Llitera durant els segles XVIII i XIX, que són molt il·lustratives de la nostra història i que ajuden a entendre moltes de les dinàmiques que encara avui dia es donen a la nostra comarca. Una feina que, inexplicablement, encara no havia feit ningú de la pròpia comarca de manera sistemàtica i científica.


Una part d’estes investigacions les va publicar en un llibre excel·lent titulat Expansió agrària i conflicte social al segle XVIII. El litigi per les terres comunals de Tamarit de Llitera, una publicació que va merèixer el 20 Premi Josep Lladonosa d’història local, i que va ser distribuïda conjuntament amb el diari La Mañana el dia de Sant Jordi de l’any 2010 (cosa que li va proporcionar una molt bona difussió).

Les seues publicacions tendeixen a crèixer de manera implacable. I ha participat també, com a coautor i documentalista gràfic, en l’obra col·lectiva Els Canals de Pinyana i Fontanet. L’aigua com a factor transformador de la regió de Lleida (Pagès Eds., 2006).

El 2010 va ser autor d’un article per a la revista LITTERA (núm. 1, pàgs. 45-60), editada pel Centre d’Estudis Lliterans, titulat “La geografía d’una expansió agrícola: l’espai rural de Tamarit de Llitera durant el segle XVIII“, on analitza el creixement econòmic de la Llitera, les seues conseqüències sobre el paisatge i els conflictes socials que va comportar.

Un document que il·lustra de manera sintètica i molt ben escrita l’argumentació que seguirà en la tertúlia de demà és un text que va presentar el passat mes de maig de 2011 a un Congrès Internacional d’Història Agrària que es va fer a laUniversitat de Lleida. Es titula”Expansión agraria, dinámica social y derechos de propiedad: los comunales de la Litera y Cinca Medio (Aragón) en los siglos XVIII-XIX, i lo podeu consultar ací. (un document imprescindible per a conèixer com és la nostra terra!).

Josep Manuel Martínez París ja va fer una xerrada a Alcampell el desembre de 2009, en el marc d’una jornada d’estudi sobre el concepte de “Frontera” que va organitzar el Centre d’Estudis Ribagorçans i el grup interuniversitari Mirmanda. Els resultats d’aquell cicle de reflexió sobre les fronteres s’han publicat recentment en dos volums (1 i 2) per l’editorial Afers.

 —————————————————————————————————————-

“La lluita pels comunals de Tamarit i la independència d’Alcampell”

Posted on 15 agost 2011

Lo passat dissabte 13 d’agost vam disfrutar de la tertúlia sobre “La lluita pels comunals de Tamarit i la independència d’Alcampell”, dinamitzada per l’historiador Josep Manuel Martínez París. Va ser una xerrada d’allò més interessant, que va suscitar molta curiositat entre els assistents. Donem fe de que tots vam aprendre molt, cosa que sempre produís plaer (potser, en el fons, estes tertúlies són una forma de dopatge intern, en termes del que es va comentar a la primera tertúlia).

Durant la presentació de la tertúlia, la Rosa Simón (cas de Ramo) mos va fer esta foto. (gràcies!)
 

Lo convidat mos va explicar que, per una sèrie de circumstàncies fortuïtes, ara fa uns anys va començar a estudiar els conflictes socials que es van donar a la Llitera a la fi de l’antic règim (entre els segles XVIII i XIX), motiu pel qual es va haver de tancar durant molts dies a l’Arxiu de l’Audiència Provincial de Saragossa per a llegir uns 9.000 folis sobre un llarg i convuls judici pel repartiment dels comunals del terme de Tamarit de Llitera. A continuació intentem fer un resum del que es va dir:

Lo convidat inicia la seua exposició
 
 

1) Les lluites pels comunals

Es veu que, després d’uns segles de molta missèria i d’encara més desídia per part dels governants, a mitjan segle XVIII el govern d’Espanya va intentar impulsar una mica el creixement econòmic de les zones rurals, principalment a través de l’increment de la producció agrària i del seu comerç. Era en temps de Carles III, un rei impregnat per certes tendències il·lustrades (a diferència dels reis que el van precedir i succeir, que només mos van portar a la ruïna). En aquell temps (entre 1767 i 1773), es van promulgar diverses lleis que obligaven a repartir les terres comunals dels municipis. Se suposava que així molta més gent tindria accés a la terra i s’incrementaria la productivitat agrària, cosa que disminuiria la missèria, contribuïria a reduir els motins populars (que cada vegada eren més freqüents) i es donaria pas a una societat una mica més justa. A més a més, lo govern, que estava molt endeutat, podria cobrar més impostos i tindria més ingressos, que bona falta li feien.

Lo convidat explica que aquelles lleis deixaven en mans de cada ajuntamentla forma de fer els repartiments dels comunals i, per això, a cada lloc se van fer de manera diferent. En general, a tot arreu les famílies més poderoses van intentar evitar que es repartíssen los comunals (ja que se’n beneficiaven de manera directa o indirecta), mentre que los pagessos mitjans eren los que més van apretar per a que fessen lo repartiment. En canvi, els jornalers, mossos i agricultors amb poca terra generalment no deien res, ni a favor ni en contra.

Per a més informació sobre esto document i altres similars, vegeu més endavant lo comentari que fa l’Ernest.
 

Lo convidat va explicar com van anar les coses en diversos llocs de la Llitera. Per exemple:

  •  A Sant Esteve de Llitera es veu que, en un primer moment, van repartir los comunals de manera bastant equitativa entre els pagessos del lloc, però a radera hora van haver de desfer-ho perquè, anteriorment, l’Ajuntament havia posat los comunals com aval d’un deute i això impedia repartir-los. Per això, després los notables locals ja no van permetre que es repartís tant com s’havia proposat. Diu que va ser una “jugada” dels poderosos locals per a continuar beneficiant-se ells preferentment dels comunals.
  •  A Calassanç, com que passava el temps i  l’Ajuntament no aplicava la llei, los agricultors locals van decidir repartir-se los comunals entre ells, al marge de l’Ajuntament controlat pels notables locals (es veu que no confiaven que fessen justícia). Per això després l’Ajuntament los va portar a judici i van perdre, així que los comunals van contiunar també en mans dels poderosos locals.
  •  A Albelda és on los comunals se van repartir amb més justícia, ja que la població estava molt més unida i van saber plantar cara als poderosos locals. Es veu que van tindre una forta lluita, que va durar bastant temps, on l’Ajuntament controlat per les elits locals va emplear tot tipus de força contra ells (en van posar uns quants a la pressó, els van embargar, els van torturar, etc.), però el poble unit no va cedir. I finalment van guanyar, donant accés a molta més gent a la terra i de manera més equitativa que a cap altre lloc de la comarca. Lo convidat diu que la gent d’Albelda va formar una espècie d’associació que anomenaven “La Unión”, i esta bona organització, juntament amb el fet que van sabre aguantar sense cedir a la violència, va propiciar que el tribunal de la Reial Audiència d’Aragó els donés la raó.

Algú del públic va comentar que a Albelda encara ara es respira un aire especial, que potser podria estar relacionat amb aquells feits. Les persones assistents comenten que la gent d’Albelda sempre saben unir-se per a fer coses en bé del lloc (a diferència del que passa als altres llocs de la comarca, on la gent només mira de fotre’s). Tothom coincideix en què és veritat, que a Albelda la gent va més unida i mostren més respecte pels altres. Com a mínim, saben associar-se i fer una vida més col·lectiva que a la resta de la comarca. En el debat es conclou que a tots mos agradaria ser albeldans (si no fos perquè no podem evitar això de fotre’ns d’uns als altres).

Finalment, lo convidat explica que a Tamarit de Llitera és on el conflicte va ser més fort, va durar més temps i va acabar de manera poc justa. I a més, va tindre com a resultat la demanda d’independència per part del poble d’Alcampell (que en aquell temps formava part del terme municipal de Tamarit, igual que Altorricó i Algaió).

Es veu que, malgrat el que obligaven les lleis governamentals, l’Ajuntament de Tamarit no havia iniciat cap tipus de repartiment dels comunals. Per això, el 1773 s’inicià un litigi per part d’alguns llauradors (liderats per gent de cases bones, però que no estaven entre les elits) per tal de repartir-los.  D’acord amb el llibre que porta el convidat (Martínez París 2010, pàg. 125), un ciutadà de nom Jaime Latorre, en representació d’unes quantes persones més, el 7 de juliol de 1774 va denunciar davant la Reial Audiència d’Aragó que al terme hi havia diferents partides comunals ermes que es podrien repartir. Concretament va nombrar les partides de Gombau, Llastonal, la Marrada, el Puntal, las Planas, Saubella, Sant Joan de la Vall, el Pou de Sant Bartomeu, Sant Jaume, la Fontsalada, Miporquet i la Sagarra. Normalment, a estos comunals la gent hi podia anar a fer-hi llenya i a portar-hi a pasturar lo bestiar, però tot això ho regulava l’Ajuntament (que estava controlat pels notables locals).

Lo públic s’anava encenent…

 

Lo judici va durar 6 anys (del 1773 al 1779), i finalment el tribunal va donar la raó als denunciants, tot i que de manera limitada (los notables de Tamarit van pressionar de valent per a condicionar les seues decisions), ja que es va obligar a repartir uns quants comunals, principalment de la zona baixa del terme, però van deixar intacte lo més gran, que era lo de la “Serra de Segarra” que tenia quasi 600 hectàrees i estava situat al nord d’Alcampell (actualment correspondria a bona part del que hi ha entre el fossar i la crenxa). Això va ser considerat una victòria parcial per part dels denunciants, però van veure que en aquells moments no podien aconseguir res millor.

Durant lo judici va quedar provat que els notables de Tamarit portaven a pasturar los seus grans ramats als comunals, al mateix temps que llogaven les seues terres (grans vedats) als ramats de la muntanya. Així feien un negoci redó. A més, moltes vegades, als comunals hi posaven més ramats dels que teòricament hi cabien (seus i també de ramaders de la muntanya, a un lloguer que cobraven ells d’estrangis), i després no quedaven proutes pastures per als petits propietaris locals. Per això se resistien tant a repartir-los.

A més, cal dir que mentre los denunciants van haver de pagar-se les costes del llarg judici de la seua butxaca, los notables locals les feien pagar a l’Ajuntament (així els eixia gratis i podien fer tants recursos com volien). Per això, l’Ajuntament de Tamarit va recórrer i va fer tot el possible per a no aplicar la sentència, motiu pel qual el repartiment d’aquells comunals no es va fer efectiu fins el 1790. És a dir, entre el judici i la dil·lació en l’aplicació de la sentència van passar disset anys! (una nova mostra del poder que tenien los notables de Tamarit) (que, com s’ha dit, incloïa els d’Alcampell, Altorricó i Algaió).

Tot i l’acalorat debat, algunes persones encara aconseguien mantindre la calma…

 

Finalment, el 1790 els comunals se van repartir entre tothom que ho va demanar (s’hi van inscriure 564 veïns), però els que van posar los criteris de repartiment van tornar a ser los notables de Tamarit, a través de l’Ajuntament (que aquell any estava format per: D. Antonio Miguel de Queraltó com alcalde, i pels regidors D. Lorenzo Falces, D. Juan González de Salcedo, Isidoro Maull i Tomàs Pomà). I van decidir que els que més terra tenien, més terra rebrien. Així, els notables locals van ser els que més se’n van adjudicar (i de la que estava més pròxima al casc urbà), mentre que els més pobres en van rebre molt poca (i situada lluny de la població). Al llibre de J.M. Martínez París (p. 174) hi diu que als més pobres els van donar parcel·les de 0,25 ha, mentre que, per exemple, a Albelda els més pobres en van rebre de mitjana entre 1,3 i 1,5 ha per cap, i al terme de Lleida, per exemple, es van repartir 6,86 ha de mitjana per cap. Unes desigualtats tan flagrants que van arrencar una exclamació de protesta general entre l’auditori de la tertúlia.

2) La independència d’Alcampell

Com que la serra de Segarra va quedar com l’únic comunal digne, llavors tota la gent de Tamarit, Altorricó i Algaió va començar a pujar a Alcampell a fer llenya i a pasturar los seus ramats, cosa que va emprenyar molt a la gent del lloc, que veia com aquella terra que tenia a la vora i que sempre havia gaudit quasi en exclusiva, ara l’havia de compartir amb tots els altres.

La sabiduria popular sempre alerta…

 

Això va fer que els notables d’Alcampell comencessen a plantejar-se la idea de demanar la independència. De manera literal, al seu llibre (p. 108), Martínez París diu:

“Així, el 1785, l’alcalde i diferents veïns del Campell (amb 883 habitants el 1787) sol·licitaren a la Corona la segregació respecte al terme de Tamarit de Llitera (anteriorment hi havia hagut diferents enfrontaments en relació amb la neteja del barranc del Sosa [vol dir lo de Fontdolç], el transport de blat i, el 1768, sobre les pastures de la serra de Sagarra, que l’Ajuntament de Tamarit tenia intenció de vendre a ramaders forasters, amb notable perjudici per als veïns i ramaders alcampellencs). Sembla, però, que durant el plet sobre els comunals (…) fou quan un sector de veïns del Campell començà a donar mostres d’una acció diferenciada respecte a Tamarit, sota el guiatge de les elits de la localitat, davant la possibilitat de perdre el control sobre la llenya i les herbes dels comunals del seu territori, en cas que prosperés la demanda de rompuda. Finalment, el 1785, a partir de la negativa a incloure un representant del lloc com a regidor de Tamarit, s’inicià el plet judicial per aconseguir l’emancipació. El 22 de novembre de 1788 se’ls concedí el dret de ‘villazgo’, tot i que en primera instància, atès que els recursos judicials de l’Ajuntament de Tamarit paralitzarien aquella segregació durant més de 40 anys, fins al 1831.”

És a dir, els d’Alcampell ho van demanar formalment l’any 1785, la Reial Audiència d’Aragó els va donar la raó tres anys després, el 1788, però a causa dels recursos interpossats per l’Ajuntament de Tamarit no ho van aconseguir definitivament fins el 1831. Lo convidat interpreta que haguessen de passar 46 anys per aconseguir-ho com una mostra més de l’enorme poder dels notables de Tamarit en els mecanismes de la burocràcia estatal. De fet, ell suggerís que la gent d’Alcampell no es va decidir a demanar la independència fins que no va morir la persona més important de Tamarit en aquella època: D. Antonio Veyán, que va arribar a ser conseller del Consejo de Castilla (càrrec equivalent a un ministre actual), que va morir el 1784.

Entre el públic assistent es comenta que els notables de Tamarit sempre han manat molt, i que sovent només miraven per ells, rares vegades pel bé de la gent del lloc ni de la comarca. Es posa com exemple la negativa a acceptar lo pas del tren, cosa que va comportar l’endarreriment de la vila. I també es comenta com van començar a perdre força quan es van començar a posar en regadiu les terres de Llitera, ja que no van ser capaços d’adaptar-se a la nova situació i van haver de fragmentar i vendre les seues propietats. Només cal veure com han acabat los seus palaus…

Algú del públic assenyala que els notables d’Alcampell també devien manar prou, perquè quan es va dur a terme la secessió van demostrar molt poder en la delimitació del terme, que no només va incloure les terres al voltant del lloc, sinó també una bona porció de la zona baixa (Llitera) (la Grossa, Fenollet, la Mallós, etc.) i es diu que van demanar tindre connectades les dos parts sense que calgués passar per Tamarit. Algún dels assistents a la tertúlia afirma que si no van fer passar lo terme pel mig de l’Hortàs de Tamarit va ser perquè no van voldre. Es constata que de xuleria no n’anem pas faltats. Los alcampellanencs d’aquella època devien ser més xulos encara que los d’avui.

Després d’escoltar tot el que s’ha dit, hi ha una altra persona que es pregunta que, si a Albelda se van aconseguir uns repartiments més justos, ¿com és que els poderosos locals ho van permetre? Lo convidat respon que a les actes dels judicis d’Albelda hi apareixen 2 representants de les famílies més poderoses d’allà que fan constar que no en volen sabre res, que preferissen que los comunals se repartisquen com la gent vulgue. Lo convidat interpreta que potser los notables d’Albelda ja coneixien com les gastava la gent del lloc, i potser per això no es van atrevir a impedir-ho. També diu que quan es van recollir firmes per a demanar lo repartiment dels comunals, a Albelda s’hi va sumar lo 85% de la població, mentre que a Tamarit (incloent Alcampell, Altorricó i Algaió) només ho van demanar lo 15% de la gent. És una diferència substancial que il·lustra perfectament els diferents ambients que es respiraven a estos llocs en aquells temps (i potser per inèrcia històrica encara es respiren ara).

Una altra cosa que explica lo convidat sobre el cas d’Albelda (d’acord amb el que va llegir als 9.000 folis del judici) és que, en un moment determinat, l’Audiència va enviar a l’alcalde de Tamarit a fer de mitjancer en el conflicte, el qual va entrar a albelda acompanyat d’un seguit de guàrdies armats i que tocaven les trompetes per donar molta solemnitat a la seua arribada. Llavors va llegir un ban a la plaça i la gent va començar a protestar, finalment va fer penjar un paper que portava a la paret, però alguns albeldans lo van arrencar i li van dir que l’emplearien per a posar-se’l al cul. Definitivament estos albeldans eren del que no n’hi ha.

Després d’una hora i mitja de tertúlia lo públic decideix donar per acabada la sessió i es dispersa amb parsimònia i gaudint de la calorosa nit d’estiu. Alguns se’n van cap a casa, mentre que altres es disposen a fer un ‘arranque’ pels diversos bars locals que queden oberts. Alguns encara després van marxar cap als múltiples llocs de la comarca on és festa major (Albelda, Sant Esteve, Esplucs, etc.). Hi ha temps per a tot (a l’estiu tota cuca viu, etc.).

Lo convidat i un tertulià que va vindre de Tamarit (la guineu al corral!!!) (Visca Pro-Tamarit, a veure si algun dia fem tertúlies comarcals…)

 

Per cert… contra pronòstic… ningú va contar la contalla popular de com se va independitzar Alcampell de Tamarit: aquella història de que va passar un personatge molt important -potser un general de la guerra del francès- i va deixar un bagul a cas de Pardo per a que l’hi guardessen… i va tornar uns anys després i… Si la sabeu i voleu, escrigueu-mos i completarem la història.

Una vegada més, los porrons se van buidar sense remei.

 

 
———————————————————————————————————————————————————

Qui eren los poderosos de Tamarit?

Posted on 15 agost 2011

Algunes persones mos han preguntat qui eren los poderosos de Tamarit durant l’època de que es va parlar a la tertúlia. Una consulta ràpida al llibre de Martínez París (2010: 78-79) permet observar el següent:

“Les grans cases de Tamarit eren considerades dins de la categoria de la petita noblesa aragonesa, és a dir, infanzones (infançons), tractament honorífic equivalent a la hidalguia castellana o als cavallers i ciutadans honrats de Catalunya. A banda de tenir un accés privilegiat als càrrecs municipals, disposaven d’escut propi -que feien ostensible a les façanes de les cases- i l’exempció en determinats impostos. El tractament de Don acompanyava sempre aquests grans hisendats. (…) Aquesta elit de famílies disposava d’uns extensos patrimonis agraris a la vila, tal com hem constatat, però cal tenir present, a més, que algunes de les seves propietats podien radicar, en molts casos, en altres municipis propers. Eren, doncs, més que un patriciat local, ja que en molts casos gaudien d’una forta presència als pobles de la rodalia, i fins i tot de més enllà de la comarca. Estratègies matrimonials i, en menor mesura, les adquisicions efectuades en altres poblacions expliquen molt bé aquesta important acumulació de propietats i béns en tan poques mans. A més, molts dels familiars d’aquestes nissagues ocuparen posicions de responsabilitat en diferents instàncies de decisió de l’època, amb les consegüents ramificacions de poder i xarxes clientelars d’aquestes cases benestants a Lleida, Saragossa, Madrid…”

Antonio Veyán y Monteagudo, el 1782 pintat per Goya (Font: Fundación Goya en Aragón)
 

Martínez París (2010:100) cita a De Moner (Historia de la villa ciudad de Tamarite,… p. 356) i explica que en aquella època sempre es reservaven uns quants càrrecs municipals per als nobles locals, cosa que deixava de facto el control dels ajuntaments en mans d’una llista molt reduïda de famílies. En paraules de Moner, a l’ajuntament de Tamarit:

“Las casas que tenian derecho a ser sus individuos regidores, por ser del estado noble, eran las de Mola, Zaidín, Noria, Puch, Cariello, Veyán, Bellet, las dos de Lasierra, Purroy, Porquet, Monteagudo, Avella y Codallos

Altres noms de l’elit de Tamarit de Llitera (que inclou Alcampell, Altorricó i Algaió) que apareixen citats en els repartiments dels comunals del 1790 són:

D. José Cabrera
D. Bernardo Cariello
D. Pedro Carpi
D. José Chicot
D. Lorenzo Falces
D. Pascual Larroya
D. Francisco Lasierra
D. Antonio Lasierra
D. Brígida Mancho
D. María Mancho
D. Pedro Meler
D. Francisco Mola
D. José Monteagudo
D. José Noria
D. Francisco Piniés
D. Julián Porquet
D. Antonio Puch
D. Francisco Purroy
D. Antonio Queraltó
D. Juan González Salcedo
D. Diego Valonga
D. Francisco Viu
D. José Viu

Curiosament, no hi apareixen altres famílies de la petita noblesa aragonesa que posteriorment serien molt influents a la zona, com els Coll (d’Alcampell).

Per completar informació es pot acudir a altres fonts, com el llibre de Valeriano Labara titulat Personajes de la Litera: Tamarite, editat pel Centre d’Estudis Lliterans l’any 2010, que recull notes biogràfiques de 60 persones de famílies notables de Tamarit (incloent Alcampell, Altorricó i Algaió).

També és interessant llegir l’article de Carlos Corbera Tobeña titulat “La burgesía en época moderna: personajes relevantes y palacetes señoriales“, publicat a la guia de la Comarca de la Llitera editada per la Diputació General d’Aragó l’any 2008, i coordinada per Arturo Palomares i Juan Rovira.

Amb tot això mos podem fer una lleugera idea de quin tipus de gent eren los que en aquella època es negaven a repartir los comunals.

—————————————————————————————————–

 

Per un altre costat, l’Ernest Sales mos va enviar un comentari amb molta informació addicional que copiem a continuació:

Transmès el dia 15/08/2011 a les 19:20

Després de la tertulia em vaig quedar amb ganes de veure què deien les disposicions legals de l’època sobre els criteris de repartiment de les terres comunals. No resulta difícil trobar documents antics digitalitzats a la web, però has de saber què busques: en la meva ignorància, em va costar força, fins que vaig anar esbrinant que en lloc de ‘ley’ en deien ‘real provisión’, en lloc de ‘comunales’ en deien ‘concegiles’, etc. Així que per estalviar-li l’esforç a qui li pugui interessar, aquí us poso els enllaços de lo que he trobat:

Una pàgina d’un llibre recent que pot servir d’introducció a l’assumpte: Francisco Comín, Mauro Hernández y Enrique Llopis (eds.): Historia económica de España, siglos X-XX, 2002, p.143 (llibre parcialment digitalitzat a Google Books)

Real provision de su Magestad y señores de el Consejo extendiendo el repartimiento de tierras de propios y concegiles a todo el reyno… [1767 Madrid] (document de la UCM digitalitzat a Google Books)

Real provision de su Magestad y señores de el Consejo extendiendo el repartimiento de tierras de propios y concegiles a todo el reyno… Otra Real provision… [1768 Zaragoza] (document de la UCM digitalitzat a Google Books)

Real provision de su Magestad y señores del Consejo en la que se prescriben las reglas que en adelante se han de observar en el repartiminto de pastos… [1770 Madrid] (document de la UCM digitalitzat a Google Books)

Real provision de su Magestad y señores del Consejo en la que se prescriben las reglas que en adelante se han de observar en el repartiminto de pastos… [1770 Granada] (fitxa del document a UGR, amb enllaç per descarregar PDF)

Els documents antics no són gaire llargs (entre 7 i 18 pàgines) i llegir-los et porta al segle XVIII com una màquina del temps. Per si algú té l’humor de mirar-se’ls, recordeu que de vegades la ‘s’ s’escrivia com una ‘f’, així que per exemple ‘fubfanar’ vol dir ‘subsanar’.

Que us faci profit.

Ernest

————————————————————————————————————————————-

Noves notícies del tertulià Josep Manuel Martínez París

Posted on 16 agost 2011

Després de llegir el resum que vam fer de la passada tertúlia, l’historiador Josep Manuel Martínez París mos ha enviat un missatge d’agraïment per la calorosa rebuda que va tindre i el bé que s’ho va passar per Alcampell (a més, va marxar amb una garrafa d’UNIC-OLI, que, com tothom sap, no deixa de ser lo millor oli del món!).

(Foto d’Eugeni Miquelay, presentada al concurs del GRAPA de l’hivern passat) (Gràcies!)

 

Ha aprofitat també per a fer-mos arribar uns comentaris que serviran per aclarir i/o ampliar algunes de les coses que va dir. Ací mos les explica ell en primera persona:

——————————————————-

1)    Sobre les circumstàncies suposadament “fortuïtes” que em van portar a investigar aquell expedient judicial sobre els comunals de Tamarit:

Vaig començar a estudiar els conflictes socials de Tamarit de Llitera per derivació de la meva recerca doctoral, basada en el coneixement de la societat i economia rurals a finals de l’antic règim i inicis del liberalisme. Si la recerca doctoral es basà des d’un principi en l’arxiu privat de la familia dels Ric de Fonts (Fonz) (250 caixes arxivadors) amb tota la correspondència i part de contabilitats agràries d’una familia de “poderosos” de l’època), el fet de posar-ho en el context local i comarcal en va portar a estudiar les societats agràries del Prepirineu, entre el Cinca i el Noguera Ribagorçana.

Poc després, un dia vaig assabentar-me de la convocatòria d’una beca de recerca per part de l’Associació Pro-Tamarit. Em vaig presentar i me la van concedir. Llavors, es quan em vaig centrar en fer un llibre sobre l’antic municipi de Tamarit, que resulta que al Setcents incloïa altres localitats com Alcampell, Altorricó…

Per tant, el que vaig voler indicar que era fortuït és el fet d’acabar parlant de l’aparició d’un nou municipi com Alcampell, un tema que no centrava el meu interès investigador en un principi, però no es pot dir aquest terme en relació a la recerca sobre els conflictes socials, ja que aquest altre tema ja m’ha interessat des de fa molt temps.

2)  En relació al conflicte pels comunals d’Albelda:

No vaig voler dir que hi hagués “tortura” en el sentit físic del terme. Sí que hi va haver empresonaments “injustos”, motivats no per crims greus sinó per resistir-se a l’autoritat, així com un tracte dolent a alguns dels empresonats, tancant-los al costat d’un delinqüent de sang a la mateixa presó… Fins i tot, alguns veïns es van exiliar de la localitat per evitar ser empresonats, principalment… “Tortura” seria una paraula potser massa forta, però…

3)  En relació ja al conflicte de l’antic municipi de Tamarit:

Quan dieu que “L’ajuntament de Tamarit no havia iniciat cap tipus de repartiment de comunals” he de puntualitzar que ja hi va haver un primer repartiment el 1769, però que va ser molt insuficient i deixava molta, moltíssima terra encara erma, reservada a pastures i altres negocis il·lícits… És aquí quan es produeix la demanda d’un nou repartiment dels comunals que encara hi havia al terme de Tamarit-El Torricó- El Campell.

4) Sobre la menor capacitat d´impedir el repartiment per part dels poderosos d’Albelda:

A la resposta de Com es que els poderosos locals ho van permetre? hi puc afegir que, segurament, eren menys abundants que en altres localitats els que es van presentar davant la justicia, ja que mentre que a Tamarit es van unir els veïns anomenats de “primera i de segona categoria” en la documentació de l’època (es a dir, nobles i altres que no ho eren però que eren pagesos- grans propietaris o comerciants amb grans propietats), a Albelda els de “primera categoria” no estaven gens aliats amb els de “segona categoria”, que sí era partidària del repartiment, juntament amb la resta d’estrats socials mitjans i més humils.  Per tant, el nombre dels refractaris al repartiment eren menys en proporció que a altres llocs.

S’ha de tenir en compte que la segona categoria de contribuents d’Albelda no deu equivaldre al mateix tipus de gran propietari que hi havia a Tamarit. A cada localitat, l’estructura de la propietat devia ser una mica diferent, i en el cas d’Albelda els segons majors contribuents no semblen tan “poderosos” com els de Tamarit, més aviat són pagesos mitjans. A Tamarit-Alcampell-Altorricó, en canvi, els de segona categoria equivalen a un Coll d’Alcampell, que surt reflectit entre  aquest segon grup de grans propietaris, tot i que sense el Don: Josef Coll Larruy. Els de segona categoria de Tamarit estan molt a favor d’anar contra el segon repartiment i eren “poderosos” com els de la primera categoria, potser amb una mica menys de patrimoni i alguns no tenien escut a la façana.

A més, com bé heu recollit al vostre escrit, alguns dels poderosos d’Albelda,  no tots, renunciaran a defensar els comunals com a pastures, preveient una forta oposició per part de la majoria dels habitants. Els pocs poderosos que es van oposar al repartiment, però, es van fer amb el control de l’ajuntament i van fer servir totes les seves cartes.  Però en estar quasi tot el poble fortament unit en favor del repartiment, el tribunal va acabar donant-los la raó.

L’aparell de la monarquia borbònica no es podia permetre tampoc una rebel·lió en un poble. I com que els prorepartiment van seguir impecablement tots els passos legals per defensar la seva posició, ho van acabar aconseguit, per molt que alguns poderosos locals no ho volguessin. Sembla ser que la clau del seu èxit és la unitat i determinació amb que van defensar el que creien just.  La força aclaparadora  de la majoria va ser el factor principal per a que la justícia els hi donés la raó al 100 %, tot i que va costar, també…

5) En relació als “poderosos” i “no poderosos”

Francisco de Goya: “Tú que no puedes”. Los Caprichos (1799)

 

Tampoc estem parlant, stricto senso, d’un conflicte entre categories socials. La cosa es un pèl més complexa. Dels 30 individus contraris al repartiment de comunals hem pogut ubicar per categories contributives a 18 persones. Això s’ha fet comparant dades de l’inici del plet de 1773 amb les del repartiment final de 1790. (en aquests 17 anys alguns individus s’han mort i no es possible saber en certs casos, si algú dels que apareix al repartiment es el seu fill o quin es el nom de la vídua). D’aquests 18 antirepartiment que sí hem contextualitzat, un 88,9% – la major part, en definitiva- pertanyien a la primera o segona categoria, i l’11,1 % a la tercera, a la de pagesos mitjans. (MARTÍNEZ PARÍS, J.M., Expansió agrària i conflicte social… p. 128, nota 319).
Per tant, es un bàndol on predominen els poderosos, encara que no hi són tots, atenció. També hi ha algú de mitjà… però els que porten la veu cantant són els més rics del municipi, de primera i segona categoria, com es veu. Per això parlo de “poderosos” encara que tots no hi siguin, ni que tots ho siguin.
Parlo dels “poderosos” com a bàndol que està liderat  per poderosos tant de Tamarit com Alcampell i Altorricó, però no es pot dir que el 100 % d’aquesta classe social estigues present en l’expedient judicial en contra del repartiment. Hi ha certes cases poderoses que semblen quedar al marge, tot i que són una minoria. Una altra cosa també es que alguns dels poderosos que no participessin en aquest plet tinguessin simpaties per una de les parts més que per l’altra. Però d’això els documents no diuen res…!!!
També hem de ser conscients de les rivalitats i tensions que podia haver dins mateix de l’elit antirepartiment, tot i tenir l’enemic comú dels que volien la distribució dels comunals . De fet el 1777, va haver una escissió dins del bloc de “poderosos”  contraris al repartiment (MARTÍNEZ PARÍS, J.M., Expansió agrària i conflicte social… pp. 157-162),  que va provocar un enfrontament entre diferents cases fortes de Tamarit.

Una altra dada a tenir present, que ajuda a entendre perquè anomeno als anteriors el bàndol dels “poderosos”, és que ningú, absolutament cap dels individus de la primera i segona categoria, es partidari del  repartiment. Cosa que sí demanen, en canvi, molts pagesos mitjans de tercera i quarta categoria, principalment, gruix dels partidaris del conreu dels comunals.

Bé, espero haver aportat informació per a comprendre millor alguns dels punts de la xerrada. Gràcies per tot i fins la propera.

Firmat: Josep Manuel Martínez París

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s