4) “Alternatives a la crisi del sistema agroalimentari”, per Juanjo Mallén

043 (759x1024)

Juanjo Mallén a la Jornada sobre Panís feta a la Lonja de Binèfar el febrer de 2013

El dissabte 24 d’agost vam tindre l’oportunitat d’assistir a una interessantíssima conferència de Juanjo Mallén, agricultor de Binéfar, membre de la junta directiva de la Cooperativa Joaquín Costa de Binèfar, i president de l’associació Amigos de Maíz de Consumo Humano y de la Semilla de Alfalfa ‘Aragón. En un moment crític per a l’agricultura i l’alimentació com el que actualment vivim, des de la Cooperativa Joaquín Costa de Binèfar han optat per una via alternativa a les orientacions marcades per les grans corporacions agroalimentàries, tot entroncant amb les propostes dels moviments socials preocupats per l’alimentació arreu del món.
 

Aquell dissabte 24 d’agost feia una nit fredota, que no convidava a passar gaire temps a l’aire lliure. Tot i això una quarantena de persones va decidir desafiar els elements i aproximar-se al recinte de les Escoles, on tindria lloc la tertúlia. Amuntegats a un racó del pati de l’escola, precàriament protegits de la gèlida ventolera nocturna, es van posar a escoltar la dissertació del ponent.

Juanjo Mallén va començar dient que actualment l’agricultura es troba en un moment crucial en què és hora de replantejar moltes coses. Mos va dir que ell porta des dels 14 anys treballant a l’agricultura i, com tants altres pagesos, durant la seua joventut va ensopegar amb la ‘revolució verda’ que els va empènyer a produir, produir i produir per damunt  de totes les coses. Després va viure la incorporació de l’agricultura espanyola als mercats internacionals, primer europeus i després globals, cosa que va portar els pagesos a haver de ser ‘competitius’ per damunt de totes les coses. I més tard ha viscut el procés de globalització, amb un domini cada cop més fort d’unes poques empreses agroindustrials i de la gran distribució (grans cadenes de supermercats) per a produir uns aliments amb cada vegada més dèficits nutricionals i amb un medi ambient sempre més contaminat. Tot plegat només els ha comportat sacrificis als agricultors i pèrdua de capacitat de decisió als consumidors. Després de veure com ha anat tot pensa és hora de parar-se a reflexionar.

¿Per a qui produeixen aliments els agricultors?, va preguntar.

El públic, expectant, no contestava. Sospitava que devia ser una pregunta amb trampa.

Per a un mercat, es va respondre ell mateix.

025 (1024x990)

Davant el mal oratge la tertúlia es va haver de fer a un racó del pati de l’escola. Només alguns valents es van quedar amb màniga curta.

Per tant, la primera cosa que hauríem d’entendre és què és un ‘mercat’ de productes agraris. Podríem pensar que és un lloc on els productors i els consumidors de productes agraris es troben per a comprar i vendre. Però, avui en dia, tot és un pèl més complicat perquè es tracta d’un mercat global, en el que els grans grups financers del planeta compren i venen sense parar, fins i tot les collites que encara no s’han collit (com el mercat de futurs de Chicago, on es pot comprar la collita de cereals d’ací a cinc anys, o a deu anys…), per tal d’especular amb les seues fluctuacions de preu.

Actualment els mercats agraris s’han convertit en un simulacre de la borsa de valors, especialment en temps de crisi com els actuals on els mercats financers busquen negoci allà on siga. Segons explica Juanjo Mallén, només un 10% dels diners que es mouen en els mercats agraris internacionals es corresponen amb la compra i venda entre productors i consumidors. La resta és pura especulació financera, que inevitablement afecta els preus de tots els productes, que estan sempre oscil·lant sense raó aparent. Dóna igual si hi ha bona collita o no, un any van molt alts i el següent són molt baixos. Però, invariablement, sempre que pugen els preus, els intermediaris guanyen més mentre que als agricultors de l’augment de preu només en reben una minúcia, i això només si tenen molta sort; però quan baixen, els intermediaris continuen guanyant el mateix i els agricultors són els que perden. D’una manera o altra els agricultors quasi sempre perden i, en paraules de Mallén “Es un sistema en el que los agricultores no pintamos nada, y donde cada vez tenemos que trabajar más para ganar menos”.

Les noves tecnologies agràries:

Juanjo Mallén també va parlar de que els agricultors avui en dia són com una excusa per a vendre noves tecnologies, com els sulfats, la maquinària, els cultius transgènics, etc. Des del seu punt de vista, bona part de les tecnologies que avui es venen a l’agricultura només serveix perquè determinades corporacions aconsegueixen uns determinats beneficis . Amb esta lògica s’han inventat els sulfats, determinats adobs, els herbicides,…

014 (1024x768)

Retratista retratat

Ell proposa canviar la mirada i prefereix pensar que totes les herbes i plagues formen part de la natura i el combatre-les amb les tecnologies que s’han utilitzat en les raderes dècades no pot portar gaire lluny.

En primer lloc, perquè elles es defensen i generen resistències. Mallén explica que, per exemple, cada vegada hi ha més herbes tolerants al Round-up, l’herbicida més usat avui dia. Als Estats Units, per exemple, tenen l’amarant, una ‘mala herba’ que ja s’ha tornat tolerant al Round-up. Ací d’aquest herbicida se’n tira 1 litre per hectàrea, i allà ja ho han de fer a 10 litres per hectàrea i no aconsegueixen matar-lo. També posa l’exemple de la soja, que per les resistències que ha generat s’ha tornat molt dura i ni les màquines ‘cosechadores’ la poden tallar, motiu pel qual als EEUU han hagut de cremar milers d’hectàrees per deslliurar-se’n. Els tècnics agrònoms el que diuen als pagesos que el Round-up s’hauria de barrejar amb altres herbicides, però ell considera que això no és la solució. Ho és per als venedors d’herbicida, però no per als agricultors. Ell conclou que són unes tecnologies que van en contra de la natura i en contra dels agricultors.

En segon lloc, Juanjo Mallén es mostra contrari a la idea de que s’haja d’exterminar tota forma de vida que puga perjudicar els conreus. Segons ell, ens han volgut ficar al cap la ‘tolerància zero’.. . no hi ha d’haver cap herba, no hi ha d’haver cap insecte, no ha d’haver cap cuc… Pel que pareix sobrem tots. Ell comenta el que diu en Josep Pàmies, un pagès de Balaguer que ha fet un vídeo (‘La comida que pisamos’) on explica com en realitat moltes de les anomenades ‘males herbes’ són molt útils. El que passa és que ni els agricultors ho saben ni els consumidors tampoc, i d’això se n’aprofiten les empreses agroindustrials que orienten l’agricultura cap a una guerra total entre el pagès i les plagues. Per exemple, hi ha herbes silvestres per la nostra comarca que quan són tendres són tan bones o més que els espinacs … El que passa és que ens han dit que són males herbes i cal matar-les i punt . Juanjo mos parla d’una herba  que a Binèfar li diuen ‘tocinera’, que si s’arrenca al cap d’un mes encara està viva i com la deixis pel terra torna a arrelar… i resulta que esta herba és molt rica en omega-3, i podria ser molt útil comercialment. I a naltres mos diuen que són males herbes i que cal eliminar-les, però es poden menjar . És una cosa d’educació i cultura.

010 (1024x437)

Les argumentacions del ponent feien rumiar a més d’un…

Juanjo Mallén mos va parlar també del panís transgènic. Ara farà dotze o catorze anys que es va introduir el panís transgènic als nostres camps i, segons els deien aleshores, tot serien avantatges. Seria la solució per acabar amb la gana al món, no caldria sulfatar per al ‘taladro’, es faria molta més producció… Una panacea. A la Cooperativa Joaquín Costa, des del primer any, van començar a fer l’experiment de sembrar uns camps amb panís transgènic i uns altres sense transgènic, per a veure com evolucionaven. Al cap dels anys van podre constatar que el transgènic feia menys rendiment i els generava més problemes.

Juanjo Mallén va explicar que el panís transgènic més freqüent al nostre entorn és el denominat panís Bt, al que li han introduït un gen d’un bacteri insecticida que el fa resistent al cuc del ‘taladro’. És un bacteri que ja s’utilitzava tradicionalment com insecticida en l’agricultura ecològica. Però, segons ell, el gen Bt que han ficat a dins del panís no funciona exactament igual, ja que hi ha indicis de que és molt més tòxic i no es degrada tan fàcilment. A més, ell considera que no deixa de ser una toxina, que, encara que als humans no mos mata, podria passar a dins del nostre organisme i contribuir a augmentar la nostra exposició a la contaminació global. Ell també reconeix que els experts diuen que aquesta molècula no perdura a dins del nostre organisme perquè quan la mengem la digerim i es destrueix, però la cosa no està tan clara perquè encara s’haurien de fer molts estudis per a confirmar-ho del tot. Per exemple, ell cita uns estudis que es van fer en una Universitat del Quebec on diu que van trobar que en el Bt arribava a la sang dels animals que l’havien menjat, també en humans.

014 (2) (585x1024)

Juanjo Mallén també es fotia de fred, però això no afectava a la contundència del seu discurs.

També diuen que el panís transgènic no necessita ser sulfatat per al Bt. Per al ponent, possiblement es poden fer menys tractaments, però el que és evident és que l’insecticida està durant cinc mesos a la terra, perquè és la pròpia planta la que és insecticida. Els mateixos fabricants ho diuen a la seva publicitat. Com que el gen modificat es troba en tota la planta , inclosa la panotxa i el gra, durant els cinc mesos de vida de la planta l’insecticida es troba constantment al camp, i pot deixar la seva empremta a la palla, a terra…

Però el curiós de l’argumentació del ponent és que, malgrat tot, segons ell, el panís transgènic no fa més producció que el convencional. Juanjo Mallén explica que la producció en un panís la dóna l’hibridatge. El panís és una de les plantes en què, al barrejar una varietat amb una altra, la suma sol ser més productiva que qualsevol de les dues en solitari. Per això, la modificació genètica no li dóna més producció. La introducció de la toxina del bacteri Bt al seu genoma no fa que tingue més producció. Al contrari, pot disminuir-la, i segons ell ja hi ha indicis que ho demostren. L’únic motiu pel qual alguns anys podria donar més producció és perquè evita l’atac del cuc del ‘taladro’, però per a ell això es pot resoldre millor d’altres maneres. No cal sembrar transgènic.

La proposta alternativa de la Cooperativa Joaquín Costa de Binèfar:

Després d’estudiar el rendiment dels camps de panís transgènics i els convencionals i sospesar els avantatges i inconvenients de cada un, a la Cooperativa Joaquín Costa de Binèfar van decidir que era millor apostar pel conreu d’híbrids convencionals. Van veure que no era necessari passar-se al transgènic perquè els comportava més inconvenients:

018 (1024x768)

El ponent havia captat ja l’atenció de tothom… El tema s’ho valia.

En primer lloc, perquè és una tecnologia que els genera relacions de dependència, ja que els agricultors no poden produir les seues pròpies llavors i sempre han de dependre de les empreses que les venen, les quals imposen les seues condicions (tant en la producció com, a vegades, en la posterior venda de la collita). A més, les llavors transgèniques són molt més cares que les altres. Juanjo Mallén explica que les llavors híbrides convencionals que utilitzen també les compren cada any a la multinacional de torn (normalment a Pioneer), però si algun dia volguessen se les podrien fabricar ells mateixos, perquè no hi ha obstacles tècnics ni legals per a podre fer-ho (només els caldria ajuntar-se amb altres cooperatives per a podre cultivar una extensió prou gran de varietats pures que valguen per a fer híbrids).

transgenicoselrotoEn segon lloc, el panís transgènic el que evita és només el problema del ‘taladro’, però el ponent considera que això es pot combatre per mètodes més naturals. I ací rau la innovació que ells proposen: Normalment el panís se sembra al mes de maig i es recol·lecta cap a l’octubre, i això fa que l’etapa de més vegetació de la planta coincideixi amb el cicle de vida del cuc del ‘taladro’. Però ells, observant la germinació del panís i la temperatura de la terra, s’han adonat que poden sembrar al mes de març. D’esta manera, en avançar el cicle de vida de la planta poden evitar la coincidència amb el cicle de vida del cuc. Evidentment, tenen també pèrdues de collita ocasionades pel cuc, però en una proporció molt mínima, potser un 1%, segons diu el ponent. Però això no és tot, canviar el calendari de sembra permet que la floració de la planta no coincideixe amb la del panís transgènic, així eviten també la contaminació per pol·linització. Encara més: avançar la sembra al mes de març facilita que es deixi de regar a principis d’agost, amb la qual cosa just quan els camps necessiten més aigua ells ja no l’utilitzen, i esta aigua es pot dedicar a altres cultius (fruiters, alfals, etc.) que a l’agost és quan estan en una fase crítica. L’estalvi d’aigua és molt important en una comarca com la nostra on sovent al mes d’agost acostuma a haver-hi restriccions d’aigua per a rec.

012 (2) (1024x255)

El públic anava comentant les greus reflexions del ponent

El panís que fan amb estes tècniques a la Cooperativa Joaquín Costa es recol·lecta i va a consum humà. Es porta directament a assecar i molturar, i es ven al preu que va en aquell moment (així no hi ha acaparament ni especulació de preus), que sol ser un preu més elevat perquè és el primer panís que es cull (ja que la principal competència de panís de consum humà és de França, on encara trigaran un mes o dos a recol·lectar-lo).

Des de la Cooperativa Joaquín Costa entenen que la seua proposta és una tècnica natural, normal, que no necessita despeses extres, que no requereix gaires tractaments d’herbicides ni de sulfats… Només fan un tractament d’herbicida just després de sembrar, però no utilitzen Round-up sinó un producte que es degrada ràpidament. El seu objectiu és aconseguir una collita neta, sense contaminar i que va directament a consum humà.

030 (1024x513)

Juanjo Mallén en acabar la seua dissertació escolta atent les preguntes del públic

El ponent assegura que ja fa dotze anys que ho fan i els resultats els pot comprovar tothom, ja que totes les proves les fan públiques amb total transparència. A diferència de les empreses agroindustrials, la Cooperativa Joaquín Costa no té cap interès a vendre res, i si algú vol utilitzar els seus mètodes només cal que ho faça i avant, sense haver de demanar permís ni pagar royalties ni cap obstacle similar.

logo-udlJuanjo Mallén diu que tots els assajos i experiències que fan estan sotmeses a controls i comprovacions de la Facultat d’Agrònoms de la Universitat de Lleida, i que les proves les acostumen a fer amb llavors híbrides de panís de l’empresa Pioneer (una multinacional de les llavors). És a dir, el que fan ho comprova la gent de Pioneer, que és la principal empresa venedora de llavors transgèniques a Aragó i Catalunya, la-subsidiaria-de-dupont-tiene-ocho-centros-de-experimentacion-fuera-y-dentro-del-pais-dedicados-a-mexico-especial.2008-09-05.8038479101i els investigadors de la Universitat de Lleida, la gran majoria dels quals són pro-transgènics. Per tant, dedueix el ponent, si el que fan no fos correcte els ho tirarien per terra.

En acabar la campanya, cada any organitzen un gran debat a la ‘Lonja de Binéfar’ on conviden a investigadors i a productors, una reunió oberta a tothom, on presenten resultats i innovacions. Cada any la llotja s’omple d’agricultors interessats de tota la vall de l’Ebre, tant pro-transgènics com anti-transgènics. I hi ha debat. Juanjo Mallén  considera que això és molt positiu perquè entre tots, multinacionals, universitats, agències estatals, etc., els volen enganyar contínuament. I així es pot fer un debat que destapa tots estos enganys.

Font: http://www.coopjcosta.com

Demostració dels assajos amb llavors híbrides Pioneer a Binèfar. Font: http://www.coopjcosta.com

Juanjo Mallén es queixa que les universitats no donen prou suport a alternatives com la que ells proposen, i ho atribueix al fet que bona part de la investigació està finançada per les grans corporacions de l’agroindústria, que només vetllen pels seus interessos. Això ell considera que té una important influència en orientar els universitaris cap al model productivista que tants impactes ha tingut pel medi ambient i la salut dels pagesos i consumidors. Tot i això, la Cooperativa Joaquín Costa també finança projectes de recerca per les proves que van fent, i segons ell, hi ha professors dels que vénen a controlar els seus camps que són honestos i els ho diuen clarament, que no poden posicionar-se contra els transgènics perquè podrien perdre finançament. Tot plegat desvetlla un dilema moral sobre el quals els universitaris haurien de posicionar-se amb claredat.

L’Associació d’Amics del Panís de Consum Humà i de Llavor d’Alfals ‘Aragó’

Per què han creat l’associació d’Amics de panís de consum humà i de llavor d’alfals ‘Aragó’? Perquè dins la Cooperativa Joaquín Costa encara hi ha agricultors que prefereixen sembrar panís transgènic . Segons Juanjo Mallén, ja només són una minoria, però si volen transgènics estan en el seu dret perquè és un producte legal. Si un soci ho demana no l’hi ho poden negar. Als altres països europeus els cultius transgènics no són legals, però ací sí que ho són. De fet, l’àrea d’Aragó i de Catalunya és la major productora d’Europa. En alguna cosa hem de ser els primers. A Catalunya fins i tot tenen el suport de la Unió de Pagesos… El debat està servit.

Juanjo Mallén diu que s’han plantejat portar a l’assemblea general de l’any vinent el decidir prescindir totalment dels transgènics o no, així els socis decidiran si segueixen o no. En qualsevol cas, diu que amb el pas dels anys els pro-transgènics son cada vegada menys, perquè veuen perfectament la major rendibilitat que els proporciona el panís de consum humà.

A l’Associació li han afegit el tema de la llavor d’alfals ‘Aragó’ perquè és un cultiu molt complementari al panís, es poden anar rotant sense problemes. I la varietat ‘Aragón’ és característica de la vall de l’Ebre, que és la zona més productiva d’alfals de tot Europa (l’alfals de la Llitera, per exemple, s’exporta als països àrabs, als països de l’Est, a molts llocs…). alfalfa-aragon-300x147La llavor d’alfals denominada ‘Aragó’ és de les més productives que hi ha, i és patrimoni col·lectiu, és de tothom. Per això a la Cooperativa Joaquín Costa intenten mantenir la seua puresa i augmentar la seua rendibilitat. Juanjo Mallén es queixa que ara per ara no hi ha ningú que la protegeixi, diu que abans el Govern d’Aragódibujo-alfalfa-aragon-535x1024 va subvencionar alguns estudis per a mantenir-la, però ara ja fa temps que no ho fa. Quan durant la primavera del 2011 van saber que als EEUU havien autoritzat un alfals transgènic, es van posar les mans al cap i van decidir actuar per a protegir esta llavor. Perquè es tracta d’una llavor lliure de patents i de royalties, que se la pot fer qualsevol agricultor, sembrar-la i vendre-la sense restriccions de cap tipus. El ponent diu que la Cooperativa Joaquín Costa n’està venent a altres països, a Romania, a França, etc. Consideren que és un patrimoni col·lectiu que no s’ha de perdre. Ell lamenta que no tinguem una cosa similar per al panís…

El futur:

Des del seu punt de vista, de cara al futur els agricultors difícilment podran evitar la volatilitat de preus. Sobretot des que van inventar la forma de fer biodièsel a partir de cereals, ja que van crear un forat sense fons que es traga les tones que facen falta. I quan volen el subvencionen o no, i fan pujar o baixar els preus com volen els inversors internacionals. Encara que hi haja milions de persones que passen gana, si s’ha de fer biodièsel és igual. Per a ells el més important és el negoci, especular amb les matèries primeres, com els cereals. Són mercats purament especulatius, sobre els que els agricultors no hi poden incidir. Parlen de lliure mercat, però en realitat no ho és perquè el que es pretén és que els països més rics produeixin a un preu més barat, gràcies a les ajudes europees de la PAC o a les dels EEUU a l’exportació, per així inundar tots els mercats de la resta del món, perquè els països de la resta del món tinguen de deixar de produir perquè compraran els aliments més barats als països rics. Quina conclusió traiem amb això? Juanjo Mallén conclou que, per anar bé, cada país hauria de poder regular un mercat per decidir quina producció ha de tenir i què és el que vol o pot menjar. És el que darrerament s’anomena ‘sobirania alimentària‘. A parer de Juanjo Mallén, hem perdut la sobirania de produir els productes que nosaltres volem, els aliments que compleixin la finalitat d’alimentar la població del nostre territori. I tot per afavorir el negoci d’unes quantes grans corporacions financeres internacionals.

El ponent diu que en el sector industrial hi ha empreses que avui són ací i demà se’n van cap allà, cap a la Xina o cap un altre país més barat o més permissiu en contaminació. Però els agricultors no poden marxar perquè treballen amb la terra, de manera que si volen continuar fent-ho només poden procurar conservar-la el millor possible. Cosa que fins ara no han fet gaire.

Per a finalitzar la xerrada, el ponent mos va recomanar un article seu que ha publicat fa poc a la revista Soberanía Alimentaria, Biodiversidad y Culturas.

Temps de debat

021 (1024x816)

El debat va ser tan intens com interessant…

Durant el temps de debat el ponent va haver de respondre moltes preguntes d’un públic encuriosit. Així, per exemple, li van preguntar si els transgènics podien tindre algun efecte en la salut humana. Li van preguntar també dubtes respecte la legislació que regulen els transgènics, sobre si es pot denunciar a un veí que et contamina els camps, sobre les restriccions a l’etiquetatge d’aliments que continguen transgènics, o sobre per què el cultiu de transgènics està permès a Espanya però no a la resta d’Europa.

També es va discutir sobre les normatives que impedeixen als agricultors vendre directament els seus productes als consumidors; es va dir que moltes de les normatives van encaminades a afavorir a la gran agroindústria i als grans supermercats, però que això ha començat a canviar a molts països. A França, per exemple, cada setmana es fan mercats de pagès on es pot vendre directament lleit crua, ous, formatge, etc., del productor al consumidor. 022 (1024x695)Ací, en canvi, al que ho intentés li fotrien una multa que l’empaperarien. També es van posar en qüestió les normatives que impedeixen recol·lectar caragols, que és una cosa que s’havia fet tota la vida sense cap problema. Però ara es veu que està prohibit, però ningú sabia dir per què. Algú del públic ho va relacionar amb que potser els caragols han pogut menjar panís transgènic i per això potser ho han prohibit… En qualsevol cas, va quedar clar que el model agrari predominant genera moltes

DSC00090

El ponent s’adreça al públic com a ciutadans que són. No cal ser agricultor per a preocupar-se per com es produeixen els aliments.

Algú del públic va observar que entre l’audiència hi havia molt pocs agricultors en actiu, cosa que era sorprenent en un tema com el que es tractava, sobretot si es té en compte que Alcampell és un municipi totalment agrícola. El ponent va dir que ja hi estava acostumat, que en general els agricultors se senten incòmodes amb estos temes perquè han rebut (i continuen rebent) una pressió molt forta de les empreses i institucions agroindustrials productivistes, però observa que a poc a poc van reflexionant i cada vegada hi ha més gent descontenta que busca altres alternatives. Sobretot entre els agricultors joves. De totes maneres, ell diu que prefereixen orientar els seus arguments cap a la ciutadania en general, perquè els canvis de debò només es poden produir si hi ha una aliança entre agricultors i consumidors. Per això no li importava que no hi hagués gaires agricultors aquella nit. Suposa que deuen d’estar prou ocupats.

Per acabar, transcrivim literalment una de les intervencions d’una persona del públic, que per la seua claredat va deixar tothom enlluernat:

“Des del meu punt de vista això dels additius és un problema seriós. En esto moment la indústria agroalimentària, i jo treballo en ella, tot porta additius. No hi ha res que no en porte. Un additiu sol potser no faça res, però al final del dia hem consumit un munt d’additius. Que es van sumant i acumulant… I a mesura que fas anys han de tenir efectes, per descomptat. Caldria sabre què passa amb tot això a mesura que passa el temps. No sé si ho estaran estudiant o no, però no ens ho diuen. Hi ha ara moltes al·lèrgies, hi ha malalties que venien quan eres vell i ara vénen abans.

Quant al tema de les herbes… jo no entenc què vol dir el terme ‘males herbes’. Jo no crec que hi haja herbes dolentes, si hi són és per alguna cosa, l’únic és que no sabem per a què valen ni quina és la seua funció en l’ecosistema. Per tant, el que caldria fer és adaptar-se al terreny … La naturalesa no deixa de ser un equilibri constant en si mateix, i si trenques l’equilibri alguna altra cosa ocuparà el lloc… i segurament la majoria de les vegades serà una cosa negativa. Ací al terme d’Alcampell, per exemple, des que s’està fent el monocultiu del cereal hi ha una sèrie d’animals que abans estaven per tot arreu i ara no es veuen per cap puesto. Ara no existeixen. No hi ha llangostos, no veus certs mixons, no veus garses… Algú hauria de pensar una mica en esto tema .

Pel que fa al tema dels mercats … Jo el que veig és que si l’agricultor només fa d’agricultor i es desentén de tota la resta … està totalment venut . No es pot salvar ni volent. Senzillament fa la part més dura i mal pagada de tot el procés però no es beneficia del seu producte… És el que deies tu abans, si puja el producte, cobra el que vol l’intermediari, i si baixa el producte li baixen el preu i sempre perd. És una cosa molt curiosa. Des del meu punt de vista, les cooperatives, que en esto país no han funcionat mai bé, no només s’haurien de preocupar d’agrupar els agricultors per intentar millorar cultius, tindre més potencial de producció, etc., sinó també de preocupar per la comercialització dels seus propis productes. I no deixar que se’ls emporten els intermediaris que paguen com vulguen i quan vulguen… Això és de bojos. Haurien de procurar, en connivència amb la indústria agroalimentària, amb universitats i amb tot el que fes falta, l’obtenció d’un rendiment digne al treball que els agricultors estan fent. No perquè es tornen tots rics, però si per treure’n un rendiment mínimament digne. Perquè, si no, el que està clar és que el negoci el fan sempre quatre i mai l’agricultor.

Com veus, no et faig cap pregunta , és només un comentari d’una persona que se sent perplexa davant esto tema.”

DSC00094Com ha estat habitual esto estiu, Rafael Casas va posar punt i final a la vetllada amb les seues composicions musicals. Esta vegada va interpretar tres cançons pròpies: ‘La fragata de l’Atlàntic’ (una preciosa havanera que relata les peripècies d’un avantpassat seu que van enviar a la guerra de Cuba), ‘Nuevos horizontes’ (un tema molt emotiu i esperançador), ‘Democracia’ (una resposta a la impotència dels abusos del nostre sistema polític). Encara hi va haver temps per una darrera cançó, una coneguda tonada popular catalana que va fer les delícies del públic.

Una bona vetllada, malgrat el fred (típic de finals d’agost a les nits prepirinenques), i una forma més que digna de cloure el cicle de tertúlies d’esto estiu. Mos veiem un altre any?

Nota: Ací podeu descarregar-vos la transcripció íntegra de la xerrada (en castellà).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s