2) Pioners del turisme – Los increïbles viatges dels podadors d’Alcampell i les seues famílies (1959-1963)

El 14 d’agost de 2015, a les 22:30h, vam fer una xerrada titulada ‘Los increïbles viatges dels podadors d’Alcampell i les seues famílies (195-1963)‘, basada en històries orals que vam recollir entre la població d’Alcampell durant tot l’estiu. Es tracta d’una història oculta que va influir molt en el devenir de la població. La xerrada, acompanyada de la projecció de fotografies que les persones entrevistades mos van proporcionar, es va fer al recinte de la piscina una nit de les més fredes de l’estiu. Tot i això l’assistència de públic va ser més que considerable, però un contingent important de gent que no va podre anar-hi mos va demanar de repetir-la. Per això, lo dissabte 22 d’agost, a les 19:30h, vam tornar a fer-la a la sala polivalent de la Casa de la Cultura, on l’espai es va tornar a quedar petit per escoltar les peripècies d’un nombrós grup de convilatans d’unes quantes dècades enrere.

14 d'agost de 2015, a les piscines d'Alcampell

14 d’agost de 2015, a les piscines d’Alcampell

22 d'agost de 2015, a la Casa de la Cultura d'Alcampell

22 d’agost de 2015, a la Casa de la Cultura d’Alcampell

Com tothom sap, a mitjans dels anys 60 del passat segle el turisme es va convertir en una de les principals activitats econòmiques del país. L’anomenat Ministerio de Información y Turismo es va crear l’any 1962 amb l’objectiu d’explotar a fons les possibilitats turístiques del paíx, i mitjançant la Llei de Competències Turístiques i el Primer Plan de Desarrollo  del 1963, es va començar a regular el sector i a orquestrar una forta propaganda amb l’objectiu primordial d’atreure el turisme europeu, amb el famós eslògan de ‘Spain is different‘, i al turista autòcton (si bé amb menor èxit) amb el lema de ‘Conozca usted España‘. D’esta manera, el nombre de turistes a Espanya es va multiplicar per deu entre 1963 i 1973, convertint el país en una de les principals destinacions d’Europa.

27- Sant Sebastià - Playa de la Concha

San Sebastià, Platja de la Concha (comprada i enviada el 1962, postal de l’època)

No obstant això, podem observar que un nodrit grup de persones d’Alcampell practicava el turisme amb anterioritat a aquestes dates, i en unes condicions ben diferents als estàndards que avui es considerarien exigibles per viatjar i veure món. O almenys això és el que es desprèn d’una investigació que hem realitzat a partir de la trobada d’una sèrie de fotografies en blanc i negre, repartides entre nombroses famílies de la localitat, que mostren a diversos grups de alcampellencs retratats en llocs tan dispars com el Pirineu, la Costa Brava, Pamplona, Santander, Cartagena, Madrid, Barcelona o Alacant, entre d’altres. I tot això entre els anys 1959 i 1963. És a dir, just abans de l’era oficial del turisme a Espanya, en les acaballes de la penosa autarquia que va patir el país durant les dos dècades anteriors.

Les indagacions realitzades mos han permès dues coses:

1) Esbrinar què estaven fent aquelles persones en aquells llocs remots en un temps en què a penes havia turisme

2) I reconstruir els itineraris dels viatges realitzats, amb un ampli anecdotari digne d’una pel·lícula de Buñuel, potser amb tocs d’Alfredo Landa (o viceversa). Vegem-ho.

Què hi fan aquelles persones en uns llocs com aquells?

Parafrasejant Burning ¿què feien uns alcampellencs com ells en uns llocs com aquells?

En primer lloc, cal assenyalar que a finals dels anys 50 la gent no feia turisme. Era una idea aliena a la societat de l’època. En aquells temps tan sols algunes elits canviaven de residència a l’estiu, desplaçant-se a llocs de muntanya o costa per esmorteir els efectes de la calor, però això no era fer turisme sinó un canvi temporal de residència, sempre al mateix lloc. I molt menys es feia turisme en l’àmbit rural, on ni tan sols existia la idea de ‘vacacions’, ja que es treballava de sol a sol i al ritme de les estacions, la climatologia i les collites, que establien innombrables obligacions impedint qualsevol tipus de desplaçament de la població, ja que sempre havia animals que cuidar, collites de recollir, etc.

Per això resulta encara més inaudit trobar a un ampli grup de persones organitzant viatges turístics, en plena autarquia franquista, just abans dels impressionants canvis socials i econòmics que veurien la llum durant els anys 60. Eren uns precursors, autèntics pioners, que sorgien d’una societat esgotada, econòmicament derruïda i aparentment sense esperances.

Toñet - Itàlia

Tonyet dels Mitgers

Per entendre-ho cal fixar-se en dos persones que, sense pretendre-ho, en un entorn rural en procés de desmantellament, es van inventar una activitat econòmica insospitada: la poda. Dos persones, Antonio Espluga Fort (Tonyet dels Mitgers), d’Alcampell, i Jaume Garret Qui (Lo Garret), de Lleida, van ser els mestres podadors que van iniciar una saga de quatre dècades, des de mitjans dels 50 fins a mitjans dels 90, en què la poda es va convertir en una font de recursos econòmics indispensable per a moltes famílies del lloc. Mentre tots els municipis de la Llitera Alta (i del Prepirineu en general) es van despoblar sense remei durant els anys 60 i 70, Alcampell encara va resistir amb certa dignitat, perquè els ingressos de la poda van permetre comprar tractors, construir granges, demanar crèdits, etc., i integrar-se així en els competitius circuits de l’agricultura moderna.

Jaume Garret Qui

Lo Garret

Durant els mesos d’hivern, els podadors d’Alcampell eixien cada dia (o cada setmana) amb destinació a les finques fructícoles de l’àrea de Lleida primer, d’altres parts de Catalunya i d’Aragó després, i més tard d’altres parts d’Espanya (Astúries , Cantàbria, Lleó, Palència, Burgos, Extremadura, etc.). Es van convertir en dipositaris d’un coneixement tècnic molt apreciat per les emergents explotacions fructícoles de l’època. Una força laboral especialitzada molt sol·licitada i encara millor pagada, almenys durant la primera època.

Els podadors d’Alcampell es van convertir en tècnics especialistes en la matèria, arribant fins i tot a impartir classes als tècnics agrònoms de les agències d’Extensió Agrària, que en aquells anys s’estaven desplegant per tot el territori estatal. Hem trobat, per exemple, nombroses fotos de podadors locals impartint cursets en llocs tan dispars com Potes (Cantàbria), Don Benito (Badajoz), Montañana (Saragossa), Ponferrada (Lleó) o Briviesca (Burgos), entre altres.

Qui eren, doncs, les persones que apareixien en aquelles fotos en blanc i negre posant davant el tarragoní Balcó del Mediterrani, la concorreguda platja del Sardinero o les immaculades salines de Torrevella? La resposta no ofereix dubtes: Eren els podadors d’Alcampell i les seues famílies, de gira (i de gresca) per la geografia espanyola.

La poda era una activitat eminentment hivernal i, amb les propines acumulades durant la temporada, finançaven un viatge d’estiu amb els seus familiars i amistats. Eren viatges autofinançats, que no només no costaven diners als viatgers sinó que, al final del viatge, encara permetien repartir equitativament els diners sobrants. Un viatge socialitzat i cooperatiu.

A més, les expedicions eren intergeneracionals, ja que congregaven des de nens de pocs anys fins a persones d’avançada edat, iaies, tiets i altres parents, persones de totes les edats i sexes. De fet, l’únic tret sociodemogràfic que tenien en comú era el formar part dels estrats econòmicament més febles de la societat local, ja que els poderosos de l’època no necessitaven de la poda per seguir endavant (i per això, llevat d’alguna rara excepció, no van participar en els viatges). Per una vegada, en plena foscor del franquisme, els més desafavorits eren els protagonistes d’excitants experiències vitals.

Finca Alejos (Tamarit) 2 (30-12-1959) (669x1024)

Finca Alejos (Tamarit), 1959

Els viatges eren autosuficients en el sentit que no depenien ni de reserva d’hotels ni de restaurants, ni res semblant. Cada persona o família portava el seu propi menjar, que anava reposant al llarg del viatge, i comptava amb el seu propi fogonet d’alcohol apte per cuinar en els llocs d’acampada.

Perquè, i potser esta és una de les coses més sorprenents, l’allotjament es realitzava majorment al propi autocar, llogat per l’ocasió. Quan decidien fer nit en un lloc, s’instal·laven uns tendals a banda i banda de l’autocar i, voilà, ja tenien el seu hotel de campanya preparat. Els llocs d’acampada podien ser en qualsevol part, tant dins com fora de les ciutats. Així, van instal·lar el seu campament en un parc de Pamplona, a la platja del Sardinero de Santander, en un poblet de Logronyo, al costat de les tàpies del fossar de Benidorm, o a la vora dels diversos dels incipients càmpings que ja començava a haver-hi per les zones de costa, entre altres llocs dispars.

És a dir, la seua autonomia de viatge era total, a manera d’exploradors en terra estranya, en unes condicions que avui dia probablement estarien prohibides i/o perseguides per l’autoritat competent. Sens dubte, en una societat tan tancada i asfixiant com la de l’època franquista, havia de ser tot un espectacle veure arribar un autocar de persones vingudes de lluny que acampaven en qualsevol lloc i deambulaven al seu aire tafanejant per tot arreu.

Itineraris dels viatges

Els cinc viatges registrats en la nostra investigació es poden dividir en dos grups: els dos primers (1959 i 1960) van ser viatges a llocs propers (Graus i Tarragona) i estan relativament planificats (a l’hora d’eixir ja saben a on aniran, on dormiran, etc. ). En canvi, els altres tres (1961, 1962 i 1963) es realitzen a llocs més llunyans, tenen una durada d’entre una i dos setmanes, i compten amb un elevat grau d’improvisació, ja que a partir d’una idea general els itineraris anaven variant segons les necessitats del moment o les decisions preses sobre la marxa.

1959: Viatge a Graus

Barasona (Graus, 15 d'agost de 1959)

Barasona (Graus, 15 d’agost de 1959)

El 1959 simplement lloguen un autocar de l’empresa Lax de Tamarit i se’n van a passar el dia a Graus, on visiten el centre històric, la casa de Joaquim Costa (per fora), el pont sobre el riu, el pantà i la central elèctrica de Barasona. Era el 15 d’agost de 1959 i l’expedició la componien entre 30 i 35 persones de totes les edats. En total recorren uns 100 km. No hem recollit anècdotes significatives d’esto viatge, més enllà de la idea de fraternitat amb què els protagonistes recorden l’esdeveniment.

1960: Viatge a Tarragona i la Costa Daurada

El 1960 realitzen un viatge de tres dies. Lloguen de nou un autocar de Lax i se’n van a Tarragona. Ixen el 30 de juliol de 1960, i passen el dia per la ciutat visitant els monuments històrics i el port.

Tarragona (Balcó del Mediterrani), 30 de juliol de 1960

Tarragona (Balcó del Mediterrani), 30 de juliol de 1960

Es fan una foto de grup al famós ‘Balcó del Mediterrani’ en la que hi apareixen fins a 44 persones, i hem pogut constatar que encara no hi eren tots. Es veu que van omplir l’autocar. L’endemà se’n van a la platja de Coma-ruga, on passen el dia, juguen a futbol a la sorra, deambulen sense rumb i dormen en esta població.

Coma-ruga, 1 d'agost de 1960

Coma-ruga, 1 d’agost de 1960

11- Carme Llaquet

Coma-ruga, 1 d’agost de 1960

El tercer dia el passen a Sitges, un lloc que ja compta amb un incipient flux turístic estranger, des d’on ja tornen cap a Alcampell. Han recorregut uns 400 km en tres dies. Les experiències de platja són les que predominen en els records dels protagonistes, molts dels quals era la primera vegada que veien el mar. Encara que gairebé ningú sap nedar, la majoria es deixa fotografiar a dins del mar, a la vora de l’aigua, alguns convenientment asseguts ja que es banyaven en roba interior, ja que en aquella època la roba de bany no era una cosa massa comú a Alcampell.

1961: Viatge al Pirineu oriental i la Costa Brava

Colla del Garret d'excursió per la Costa Daurada (1961)

Colla del Garret d’excursió per la Costa Daurada (1961)

A la fi de l’any 1960 Jaume Garret i Antonio Espluga Fort van dissoldre la seua societat laboral, de tal manera que tots dos van formar les seues respectives quadrilles i van seguir les seues activitats de poda per separat. Com a conseqüència, a partir de 1961 cada grup farà els viatges estiuencs pel seu compte. Mentre que el grup d’en Jaume Garret seguirà fent excursions de dos o tres dies per la costa catalana o al Pirineu proper, el grup d’Antonio Espluga Fort es plantejarà horitzons més llunyans, empesos per una irrefrenable dèria de veure món. Aquí seguirem la trajectòria d’aquest últim grup, més exòtiques i atrevides.

1- Seu d'Urgell

La Seu d’Urgell (postal comprada i enviada el 1961)

En el viatge de 1961 el nombre de viatgers és més reduït, ja que si s’ha de jutjar per les fotos no havien de ser més d’una trentena. El tractar-se d’un viatge d’una setmana de durada va deure dissuadir alguns dels participants dels anys anteriors, especialment als de més edat.

Per a aquest viatge tornen a llogar l’autocar de l’empresa Lax, i l’1 d’agost ixen d’Alcampell amb direcció a la Seu d’Urgell, on paren a esmorzar o menjar.

Estany de Puigcerdà (1961)

Estany de Puigcerdà (1961)

Després pugen cap a Puigcerdà, es fan fotos al parc de l’estany i es queden a dormir en un parc. En esto viatge instauren el costum de dormir tirant el tendal des de l’autocar. Intenten entrar a França però com ningú porta documentació en regla no els deixen passar. A canvi visiten Llívia, on entre altres coses visiten la històrica farmàcia d’aquella localitat.

Tornen a Puigcerdà a recollir a part del passatge que s’havia quedat allà, i emprenen camí cap al sud, travessant la tortuosa collada de Tosses passen cap a la zona d’Olot, segueixen baixant en direcció a la costa i paren a Banyoles, on lloguen barques per passejar-se pel famós llac.

Lloret de Mar - Platja de 'Sa Carabera' [Postal] (comprada i enviada el 1961)

Lloret de Mar – Platja de ‘Sa Carabera’ [Postal] (comprada i enviada el 1961)

Des d’aquí es dirigeixen cap a la costa, que albiren per primera vegada a l’altura de S’Agaró, on aprofiten per banyar-se a la platja. Alguns recorden estar banyant-se a la platja mentre plovia, una excitant sensació fins llavors i desconeguda per a ells. Hi passen la nit i al matí següent segueixen cap a Lloret de Mar, un lloc que ja comptava amb turistes estrangers en aquella època, i passen el dia a la platja i deambulant pel passeig marítim. Fan nit al costat d’un càmping de Lloret (no dins del mateix, sinó al costat, seguint el mètode del tendal) per poder usar algunes de les seues instal·lacions.

1961- Blanes - la d'Alejos

Prenent lo sol a Blanes (1961)

L’endemà segueixen cap a Blanes, on tornen a banyar-se a la platja i alguns joves aprenen a intimar amb estrangeres sense resultats aparents. Passen la nit acampats a Blanes i al matí següent segueixen camí cap a Barcelona, però en lloc de visitar la ciutat decideixen passar el matí al Tibidabo, on no es perden ni una atracció, i a la tarda van a instal·lar-se al costat d’un altre càmping de Castelldefels, a la vora de la platja, on alguns asseguren que van veure els primers biquinis de la seva vida (que vestien algunes turistes estrangeres, ja que estaven prohibits per a les dones autòctones).

Lloret de Mar (1961)

Lloret de Mar (1961)

18- Montserrat - Ábside de la basílica

Montserrat (postal comprada el 1961)

A primera hora de l’endemà, posaren rumb cap al monestir de Montserrat, que visitaren durant tot el matí per, després de dinar, iniciar el camí de tornada. En el retorn pararan al poble de Verdú, prop de Tàrrega, on visitaran una terrisseria i aprofitaran per comprar càntirs i gerros de ceràmica negra (que alguns viatgers encara conserven). Arriben a Alcampell al vespre, i així finalitza el tercer viatge, després d’haver recorregut uns 700 km en 7 dies. Tota una experiència vital per als protagonistes, que en el seu retorn al poble no pararan d’explicar als seus congèneres.

1962: Viatge al Pirineu occidental i la Costa Cantàbrica

Potser com a conseqüència de l’èxit del viatge anterior, el de 1962 és molt més concorregut. A les fotos es compta més d’una cinquantena de persones de tota edat i condició. L’autocar ple de nou. Aquesta vegada l’aposta és més alta, ja que parteixen amb la intenció de recórrer la costa cantàbrica, encara que no ho aconseguiran del tot perquè es demoraran massa dies recorrent el Pirineu occidental.

2- Port de la Bonaigua - Vertiente meridional

Pujada al Port de la Bonaigua des de la Vall d’Àneu (postal comprada el 1962)

Esta vegada ixen d’Alcampell un dia de finals de juliol (que no hem pogut determinar amb exactitud), amb una intensa calor propi d’aquesta època de l’any, i es dirigeixen cap a Balaguer, des d’on prenen la carretera cap al nord. Passen per Camarasa i Tremp i paren a descansar i/o esmorzar a la Pobla de Segur, prossegueixen cap a la Vall d’Àneu i enfilen el port de la Bonaigua. A causa de l’escalfament del motor de l’autocar (cosa que els va passar repetides vegades en aquest viatge) s’han d’aturar a l’alçada del refugi de la Mare de Déu de les Ares, moment en què aprofiten per dinar. Prèviament s’havien detingut també a veure una cascada propera a la carretera, famosa perquè sortia a la pel·lícula ‘Siega Verde‘, estrenada aquell mateix any i ambientada a la zona, protagonitzada per una actriu francesa (Jeanne Valérie) amb notòria minifaldilla i que havia causat sensació entre els jovenots de l’expedició.

1962- Port de la Bonaigua - pujada 1 (821x576)

Pujada al Port de la Bonaigua (1962)

1962- Túnel de Viella 2 (1962) (818x590)

Túnel de Viella (boca sud) (1962)

Fan el cim del port de la Bonaigua, on paren a fer-se fotos en mig d’una gelada boira. Encara ara tots els protagonistes recorden l’enorme contrast tèrmic entre la calorosa plana i els alts cims. Després baixen per Viella, travessen el túnel homònim en direcció cap al sud i fan nit al Pont de Suert, amb la tàctica habitual de penjar un tendal dels laterals de l’autocar.

L’endemà ixen cap a Castejón de Sos, travessen el congost del Ventamillo i torcen cap a l’Aínsa i Boltaña, on aprofiten per banyar-se al riu Ara. Entre les pedres del riu alguns s’espatllen les sabates sense poder reparar-les en el que queda de viatge. Posteriorment continuen fins a Biescas, on acampen de nou. El matí següent el dediquen a visitar la vall d’Ordesa i, després de dinar, parteixen cap a Jaca. La majoria dels viatgers entrevistats encara recorden les interminables corbes del trajecte. Als que anaven asseguts davant els pareixia que l’autocar es sortia de la carretera a cada corba. Alguns recorden fins i tot haver hagut de baixar de l’autocar per salvar un rierol a través d’un inestable pont fet de travesses de tren. Finalitzen la jornada acampant en algun lloc entre Jaca i Pamplona, possiblement per la zona de Puente la Reina.

1962-pamplona-5-583x822

Pamplona (1962)

Arriben a Pamplona a primeríssima hora del matí de l’endemà, visiten la ciutat, els seus parcs i monuments, per eixir després amb destinació a Sant Sebastià, acampant en algun lloc intermedi. A l’alba visiten la ciutat i es banyen a la platja de la Concha. Diverses dones d’edat avançada comparteixen un mateix banyador per torns, ja que només una d’elles disposava d’aquesta peça de roba, que per atzar li havien regalat en el passat (sense gaires expectatives de poder estrenar-lo fins que va sorgir la possibilitat d’aquest viatge). És ja el cinquè dia de viatge. Alguns compren peix fresc al costat del port, cosa difícil de fer a la Llitera, que cuinaran als fogons de campanya al costat del autocar.

Zumaia (postal comprada y enviada el 1962)

Zumaia (postal comprada y enviada el 1962)

La comitiva s’encamina cap a la costa cantàbrica per Zarautz i Getaria fins arribar a Zumaia, on acampen a la platja per passar la nit.

Aquí retroben a una dona que havien perdut a Sant Sebastià, que havia aprofitat per visitar uns parents però no es va presentar a l’hora de partida de l’autocar, pel que va haver de llogar un taxi per tornar a agafar-los (o potser van ser els seus propis parents els que la van reincorporar a l’expedició).

32-bilbao-puente-de-la-victoria

Bilbao (postal comprada y enviada el 1962) (l’aigua de la Ría no pareixia gaire transparent…)

Aprofiten al matí següent per banyar-se a la platja de Zumaia, fins que decideixen marxar amb direcció a Bilbao, on acampen de nou en una plaça. També aquí algunes iaies aprofiten per visitar parents, però no hi ha constància de més pèrdues. Durant el dia següent recorren la ciutat i es desplacen cap a Santurce, on aprofiten per menjar unes estupendes sardines, i descobreixen que la unitat de mesura d’aquest peix en els bars del poble és la dotzena (ho descobreixen tard, quan ja n’han demanat una per cap, de dotzena). Així, entre vuit persones ingereixen 96 sardines king-size d’una enta.

Laredo (agost de 1962)

Laredo (agost de 1962)

En dinar ixen cap a Laredo, on tornen a parar a la platja, impressionats per l’increïble estuari natural i la quilomètrica platja quasi verge.

46-santander-2-1024x716

A la platja d’El Sardinero (Santander) (agost 1962)

Després segueixen viatge fins a Santander, on acampen en plena platja de El Sardinero, gairebé al centre de la ciutat, just al costat de l’històric camp de futbol de l’equip local. A la nit, alguns dels viatgers es colen al camp del Racing de Santander, també anomenat El Sardinero, que en aquells moments es trobava en obres per la construcció d’una nova graderia, i, mitjançant la col·locació d’un tendal, van convertir una de les porteries en una còmoda tenda de campanya per passar la nit. Segons ells la més còmoda de tot el viatge. Passen tot el dia següent passejant per Santander, sobretot banyant-se a la platja, que estava plena de gent. La més concorreguda que havien vist fins el moment.

48-burgos-1024x699

Burgos (postal comprada i enviada el 1962)

54-logrono-playa-paco-del-teixido-943x1024

Paco del Teixidó navegant per l’Ebre (Logronyo 1962)

Arribats a n’esto punt, decideixen interrompre amb la ruta cantàbrica i iniciar el camí de tornada. Així, giren el morro de l’autocar cap a l’interior i es dirigeixen cap a Burgos. A Burgos visiten la ciutat, pugen a la torre de la catedral, mengen olla podrida i passegen pel centre històric, i a la tardada emprenen camí de nou parant a acampar en algun lloc entre Burgos i Logronyo, potser per la zona de Santo Domingo de la Calzada. L’endemà arriben a Logronyo, on aprofiten per visitar la platja de l’Ebre, on algú tenia uns parents que s’ocupaven del lloguer de les barques recreatives. Acampen allà i mentre estan sopant arriba una tronada que els omple l’arròs de pols. Passen la nit acampats al costat del riu.

Al matí reprenen viatge cap a Saragossa, i a la tarda prenen la carretera d’Osca amb destinació a Alcampell, on arriben cap a l’hora de sopar. Esta vegada han recorregut uns 1.500 km en onze dies. Un viatge històric del que tornen exhausts i sobre el qual estaran explicant anècdotes durant anys.

1963: Viatge al centre peninsular amb retorn per la costa mediterrània

El viatge de 1963 és el més llarg dels que van realitzar. Esta vegada, en lloc d’un autocar de la tamaritana empresa Lax, en van contractar un d’una empresa d’Albesa que també els solia traslladar als llocs de poda a l’hivern. Aquesta vegada van ser unes 35 persones les que van partir d’expedició, una mica menys que a la ruta de l’any anterior.

1-saragossa-1-1024x718

Saragossa (juliol 1963)

Van iniciar viatge el 21 de juliol de 1963. Direcció a Saragossa, on van parar i van recórrer la ciutat al seu aire. A la tarda van partir cap a Calatayud i es van aturar al Monasterio de Piedra, amb la intenció de quedar-s’hi només una estona, però finalment hi van passar diverses hores, atònits davant l’exuberant vegetació a la meitat del secà del Sistema Ibèric. Després para a passar la nit en un poblet entre Calatayud i Guadalajara, tot seguint el mètode habitual del tendal.

7-el-escorial-822x580

Passeig per l’Escorial (1963)

17-valle-de-los-caidos-6-935x707

Valle de los Caídos (1963)

31-madrid-741x1024

Parada a beure pel Parc del Retiro (Madrid 1963)

L’endemà van continuar en direcció a Madrid, però abans d’arribar-hi es van desviar cap a l’Escorial, on van visitar el Monestir de San Lorenzo de l’ídem i van dinar en format pícnic als jardins dels voltants. A la tarda van visitar el Valle de los Caídos, un estrany monument mortuori situat a la veïna serra de Guadarrama, construït a base de treballs forçats de milers de presos republicans durant dècades, que acabaven d’inaugurar l’abril d’aquell mateix any enmig d’una intensa campanya propagandística del règim franquista. L’any anterior el Govern espanyol havia donat ordre de traslladar-hi les restes de milers de combatents de la Guerra civil, però en aquell moment encara tot just s’havien iniciat els tràmits. Els podadors d’Alcampell van tafanejar per allà just abans que arribessin els milers de cadàvers amb els que ho omplirien posteriorment. Encara recorden els milers d’escales per pujar a la creu gegant que coronava el monument mortuori.

26-madrid-parque-del-retiro-2-1024x761

Parc del Retiro (Madrid, 1963)

Van acampar per algun lloc indeterminat dels voltants i al dia següent van visitar Madrid. Era el 23 de juliol. Van passejar per la Porta del Sol, van veure l’estàtua de La Cibeles, els va impressionar el formiguer gegant que era la Plaça Major, van navegar en barca pel parc del Retiro, van anar a veure les feres del Parc Zoològic, van passar per l’estadi Bernabéu, van veure Congrés per fora, etc. I van fer nit en algun parc de rodalies aplicant el sistema habitual, i al matí següent van partir en direcció sud-oest. Van parar a dinar a Albacete, i després van seguir fins a Múrcia, on van fer nit.

37z-murcia-manga-del-mar-menor-1024x756-2

Bany a la Manga del Mar Menor (Múrcia, 1963), amb la platja plena de quitrà

A Múrcia visitaren la catedral, les exuberants fonts i jardins de la plaça d’Espanya, van passejar sense rumb, hi van dinar i després van eixir cap a Cartagena, on van acampar de nou per passar la nit. Al matí següent, després de passejar per la ciutat i de recórrer el port i dinar cadascú al seu aire,  van eixir cap a la Manga del Mar Menor, on tota la expedició es va banyar aprofitant la poca profunditat de l’aigua. Allà tots recorden haver-se tacat els peus amb els ubics restes de petroli que envaïen les platges, que els va costar molts dies d’eliminar. I també la picor de la sal cristal·litzada en la pell, que els va obligar a parar l’autocar per banyar-se en una sèquia de reg i intentar així mitigar-ne els molestos efectes. Després van prosseguir viatge cap a Torrevella, on van acampar al costat de les seues famoses salines.

52-alacant-xx-2-1024x736

Vista d’Alacant des del castell (1963)

46-alicante-5-1024x745

A la platja d’Alacant (1963)

Al matí següent van emprendre viatge en direcció a Alacant, on van arribar el matí del 26 de juliol i no només van recórrer la ciutat, van pujar al castell, van passejar pel port, etc., sinó que també es van banyar a la platja amb gran gresca (com evidencien les fotos amb els seus intents de fer torres humanes). Van passar tot el dia a Alacant fins que al vespre se’n van anar cap a Benidorm, on van acampar al costat de la tàpia del cementiri, encara que això no ho descobririen fins a l’alba del dia següent.

53-benidorm-2-939x696

Vista de Benidorm des de l’illa (1963)

57-benidorm-6-587x670

Los podadors d’Alcampell posant davant un dels incipients hotels de Benidorm (1963)

 

67-benidorm-2-1024x714

Benidorm (juliol 1963)

Van recórrer la ciutat de Benidorm durant tot el dia, assistint a espectacles flamencs, banyant-se a la platja, i alguns van efectuar un viatge en vaixell a l’illa de Benidorm, del qual van tornar bastant marejats i decebuts perquè allà no hi havia res a veure . Van fer dos nits a Benidorm, i des d’allà es van desplaçar cap a Calp i van veure l’imponent Penyal d’Ifac. Després van enfilar carretera per Gandia cap a València, on van acampar per passar la nit.

70-valencia-miquelet

València (postal comprada i enviada el juliol de 1963)

Al dia següent (28 de juliol) van passejar per València, van veure la ciutat des de dalt del Miquelet, van visitar les torres de Quart i de Serrano, el llit del Túria i el port. En menjar van eixir cap al nord i no van parar fins a Castelló, on van aprofitar per visitar el centre de la ciutat i preparar-se per passar-hi la nit. L’endemà al matí van partir cap al nord i van anar parant consecutivament a Penyíscola, Benicarló i Vinaròs, on no van perdre ocasió per banyar-se de nou. A la tarda van partir amb la intenció d’arribar a dormir a Salou, i així ho van fer tot acampant a la platja tan bon punt hi van arribar,  ja de nit.

81-salou-3-1024x737

A la platja de Salou (generació jove) (1963)

83-salou-4a-1024x687

A la platja de Salou (generació gran) (1963)

El dia següent el van passar íntegrament a la platja de Salou, lloc ja conegut d’anteriors excursions. A primera hora del dia posterior van partir amb direcció a Barcelona, i allí es va donar llibertat a tothom perquè fos al seu aire. Molts van aprofitar per visitar parents, altres van passejar pel barri xinès o van anar de compres (ja que just en arribar es van repartir el fons que quedava de les propines). Van quedar a les cinc de la tarda a la plaça d’Espanya i, un cop reagrupats, van partir amb direcció a Alcampell. En passar per Lleida encara van tindre temps d’aturar-se a Les Basses d’Alpicat, on es van donar un merescut bany. A la nit van arribar a Alcampell, després d’haver recorregut 1.800 km en dotze dies.

 

Epíleg

Després d’aquells anys, la poda continuarà sent una activitat que generava importants ingressos a les famílies d’Alcampell, però aniria perdent progressivament el prestigi dels primers temps. L’hivern d’aquell mateix 1963, a causa d’un cúmul de motius dispars (mèdics, familiars, professionals, etc.), Antonio Espluga Fort va abandonar tota activitat podadora. Una altra persona d’Alcampell, Antonio Tomás Baró, es va fer amb el comandament de la quadrilla que, tot i que va tenir diverses escissions i bifurcacions, va mantenir al llarg de molts anys (fins la seua jubilació a principis dels 90). No obstant això, ja no es van fer més viatges col·lectius, autofinançats, intergeneracionals i a l’aventura. Encara que hi va haver algunes persones que es van aficionar a viatjar, moltes de les que van participar en aquells viatges de 1959-1963 posteriorment poques vegades es van moure del poble. I les que sí que ho van fer, generalment van continuar fent viatges d’estiu, excursions d’un o dos dies a la costa catalana o a prendre les aigües a balnearis pirinencs.

Dels viatges del període 1959-1963 hem aconseguit recopilar unes 130 fotos en les que hi apareix una bona part de les famílies d’Alcampell d’aquella època. Curiosament, hem constatat que, amb l’excepció dels temps més recents, la majoria de les persones que hem entrevistat amb prou feines té fotos d’èpoques posteriors (ni tampoc anteriors), per la qual cosa aquells viatges són la part de la seua vida de la qual compten amb més registres gràfics . Es tracta, sens dubte, d’una època en la qual es van donar unes circumstàncies especials, una estranya bogeria col·lectiva, que els va llançar a viure experiències lluminoses en una època fosca però, pel que es veu, encara carregada d’esperança. Però aquella màgia es va deure trencar en algun moment perquè, pel que pareix, ja no ho van repetir més. A partir de llavors, o bé van deixar de viatjar i es van dedicar a les seues tasques rutinàries, o bé, si viatjaven, ho feien de manera individual, perdent el que tenen de màgic dels projectes col·lectius.

Tot i que el mateix Antonio Espluga Fort reprendria anys més tard l’activitat de la poda, ja res va tornar a ser el mateix. La professió es va degradar, els salaris van disminuir, les condicions laborals es van tornar més dures, i tot es va tornar una mica més penós en l’àmbit agrari. Però la poda va continuar sent una activitat que proporcionava el complement econòmic ideal per a mantenir en marxa una explotació agrària moderna. Encara que gairebé tot fos en negre!

 

Annex:
La major part de les fotos i de la informació que ha permès reconstruir tot el que aquí s’ha narrat prové de múltiples converses amb les següents persones:

–             Antonio Aurín (Lo Peri)

–             Francisco Aurín (Paco del Teixidó)

–             Nati Blanco (de Casset)

–             Joaquín Capdevila (Montañés)

–             Francisco Coll (Paco de Salamero)

–             José Coll (de Salamero)

–             José Coscolla (Pepito de Chironi)

–             José Espluga (Mitgers)

–             María Espluga (de Margariteta)

–             José Enjuanes (Chironi)

–             Jeroni Enjuanes (Chironi)

–             María Llaquet (del Chequi)

–             Carme Llaquet (filla de Roman)

–             Francisco Molí (Paco de Marina)

–             Placer Montori (del Solanet)

–             Montserrat Trenc (del Torré)

–             Rafael Trenc (Rafelito)

–             Marisa Molí (del Forner)

 

Agraïm la seua inestimable col·laboració.

 

 

Anuncis